Quan apareix un diamant en brut, a vegades sorgeix la pressa per polir-lo. Els focus se centren en ell i en el que pot oferir en el present i en el futur. Noves il·lusions. En un Barça buscant el camí cap a l’èxit, va aparèixer un nano anomenat Lamine Yamal. Calia anar a poc a poc, però el seu atreviment i talent van posar-lo a l’aparador, sobretot en el Gamper del passat estiu contra el Tottenham, quan va sacsejar el partit en un tres i no res. El jove extrem oferia alguna cosa diferent i tothom demanava la seva presència. El seu inici de temporada va ser més que prometedor, arribant a debutar amb la selecció absoluta al mes de setembre. Tot i això, se’l veia relativament poc. Xavi parlava de protegir-lo. Quan van tornar els lesionats, Lamine va començar a desaparèixer i a tenir menys minuts. Es convertia en un recurs quan l’equip estava espès en atac i, evidentment, un noi de 16 anys no pot assumir responsabilitats en un conjunt amb els Lewandowski, João Félix, Gündogan i companyia.

Davant l’Osasuna, Lamine va ser l’escollit per substituir el lesionat Rapinha. No pas João Félix, sinó Lamine. Algú que podia desequilibrar i ser imprevisible. Només d’entrar, el joc va començar a bolcar-se cap al seu costat i van passar més coses. Moviments, desmarcades i passades filtrades. Sensació de perill. Va aportar un aire diferent a la parcel·la ofensiva d’un Barça lent, incapaç de penetrar en el sistema defensiu del rival. Com a reforç als seus bons minuts, el gol que va sentenciar. Després d’una meravella de João, Lamine va tenir la pausa per controlar, col·locar-se la pilota i situar-la lluny de l’abast d’Herrera. Una definició digna del Lamine de principi de curs. Amb personalitat. “Estem davant d’un talent extraordinari”, deia ahir Xavi. Recuperar el seu talent i tenir-lo com a revulsiu seria una gran notícia.