L’home irrellevant, el no avaluat per absència, el record d’un mig somriure neuròtic, el no situar-lo en l’espai temps per la incapacitat d’escriure sobre l’oblit, el no saber parlar de les seves virtuts perquè tampoc hi vam trobar els defectes, o sigui, el davanter dels intangibles invisibles: l’inadaptat que aporta dades des del silenci.

Així doncs, Dugarry va arribar després de la marxa de Ronaldo, amb un mundial a sota el braç i amb números d’atacant no gaire atacant, o sigui, vam perdre el William Munny de l’escena final d’Unforgiven i ens va arribar l’Spike de Notting Hill, el company de pis de Hugh Grant que es passa la pel·lícula amb uns calçotets del desembarcament de Normandia i la cara d’haver dormit fora de casa i malament: El simpàtic que després de tres bromes bàsiques de sexe deixa de ser simpàtic.

Dit d’una altra manera, Dugarry va passar per Barcelona com un d’aquests francesos restrets de la Costa Brava que elogien el sol, el mar, les cales de les guies turístiques i les paelles, per al final de les vacances, acabar marxant sense emportar-se res essencial del territori: Dalí és un gelat, Gaudí una pizza i Jacques Brel un personatge més o menys popular que no saben situar amb exactitud.

Per això Dugarry és un dels antiherois més oblidats, aquells soterrats per la indiferència de qui no és capaç ni de generar emocions contràries, de qui fa de la neutralitat grisa una manera de sobreviure: Ni un sol record digne per caure dempeus al pou de l’oblit.