El fracàs d’una nit d’estiu jugant sense porteries a la plaça empedrada del poble, les camisetes heretades amb números mig esgarrinxats pels somnis caiguts, les tardes anant a Barcelona amb els pares per veure l’entrenament del vell camp de la Masia, els ulls oberts al cel d’una tarda d’agost en què visualitzàvem l’impossible, els xuts contra la paret de casa mentre narràvem amb èpica desfermada el partit de la nostra vida: sortir ovacionat del Camp Nou els minuts finals d’una eliminatòria de l’antiga Copa d’Europa.

Aquests som tu i jo, els millors antiherois de la història del Barça, els nens del mig camí que van deixar el somni per animar des de la graderia, les nits de reis amb una samarreta falsa de Koeman esperant al costat de l’arbre, les espelmes apagades amb un desig recurrent a l’aire, les cartes als jugadors per rebre postals firmades, els m’agradaria el dia de demà si fos possible, i alhora, l’evidència d’estudiar per no dependre de quimeres on érem feliços del tot: el plaer de viure en un dolç impossible.

Per això acabem aquest serial d’antiherois del Barça amb tu i jo, amb les eternes promeses, amb les velles esperances, amb la samarreta cenyida pel sobrepès en un partit d’amics a una pista llogada, amb la fidelitat de qui no té rancor per no haver estat ni candidat a aconseguir-ho, o sigui, amb la millor de les històries hagudes i per haver: la de l’aficionat que vol trepitjar abans de morir el Camp Nou perquè necessita sentir l’olor familiar de casa nostra.