Barça

El San Lorenzo de Almagro, punt de partida

El model de joc del Barça arrenca amb les exhibicions de l'equip argentí, de gira per Espanya l'any 1947

Pepe Samitier, llavors entrenador blaugrana, va voler fitxar Pontoni i Martino, dos dels integrants del ‘terceto de oro', però li van demanar massa diners

Qualsevol història arrenca en un moment d'inspiració. La del model de joc del Barcelona, ara admirat i respectat arreu del món –tret de feréstecs sectors hispànics– comença abans del que la percepció popular creu de manera majoritària. Seguint una curiosa i molt particular tradició, els aficionats barcelonistes sempre han viscut més pendents del darrer resultat, de les seves seqüeles i d'especular com pot anar el proper duel, que de guardar la necessària memòria històrica, de preservar els referents anteriors. Encara que només fos per seguir el bon consell que afirma que qui perd els orígens, perd la identitat o l'altra ensenyança acceptada per qualsevol cultura, també la de caràcter esportiu, dedicada a conèixer perfectament d'on venim per saber on volem anar a petar. Dit d'una altra manera, recordar els encerts i les errades comeses en temps pretèrits per evitar repetir-les i ensopegar amb la mateixa pedra.

Per molts historiadors del futbol, el Barça dels últims anys ha estat el millor equip mai vist, la quinta essència de com es practica autèntic art en aquest esport que tantes passions desperta arreu del món des de fa gairebé un segle i mig. Ni els més respectats i prestigiosos equips o seleccions de temps pretèrits van arribar a mantenir tal grau d'excel·lència de manera tan perllongada en el temps com ho ha fet, ara i aquí, aquest onze blaugrana. També es diu, en una altra sentència acceptada, que la història l'escriuen els vencedors i resulta evident que els triomfadors no marcaven tendència a seguir des de Barcelona. Aquí, terra d'excel·lents investigadors del temps pretèrit, s'acostuma a fixar la gènesi del model amb l'arribada a la banqueta de Rinus Michels i d'aquell excepcional jugador conegut com a Johan Cruyff, just abans de la transició democràtica i, naturalment, d'aquell dia del 0-5 en què sonaren cinc campanades a la Puerta del Sol. Altres teories, més acurades, col·loquen la primera pedra dels temps moderns just en el moment en què el Barça té la immensa fortuna d'apostar per un hongarès anomenat Lazlo Kubala i, de retruc, fitxa el seu cunyat, Ferdinand Daucik, a qui dóna la responsabilitat tècnica. Però, en definitiva, tot va començar amb la gira del club argentí San Lorenzo de Almagro per diversos camps espanyols durant l'hivern del 1947. Resulta curiós comprovar que el futbol d'aquí acostuma a analitzar els seus fets de manera puntual i per separat, com si no guardessin relació els uns amb els altres, quan, per exemple, resulta impossible separar l'equip de les cinc copes de la tupinada posterior comesa amb Alfredo Di Stéfano, a qui el Barça va fitxar per si calia un relleu a causa de la tuberculosi que havia patit Kubala.

La gira

La del 47 era una Espanya autàrquica que, en matèria de futbol, també vivia una crua postguerra, confiant-ho tot als valors de la fúria i la raça, sense cap component de cert refinament tècnic o tàctic. Sense connexió amb l'exterior, no es coneixien modes ni avenços en la matèria fins que, fruit de l'excel·lent relació entre els generals Franco i Perón, l'anomenat Ciclón de Boedo va visitar-nos amb una àmplia gira i va revolucionar la manera local d'entendre i jugar a futbol. Aleshores, l'Argentina era l'autèntica superpotència de la pilota. Equips com la Máquina del River Plate, dels llegendaris Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Loustau, van rivalitzar amb el San Lorenzo i altres conjunts d'enorme nivell per marcar la pauta del futbol modern. Quan els blaugrana argentins van passar per San Mamés, per exemple, es van acabar de cop les crítiques a l'interior biscaí Panizo, a qui la seva pròpia gent gairebé no entenia, més procliu a aplaudir la força i l'empenta d'ídols com Zarra. Acabat el matx, es van esvair els dubtes amb aquella famosa frase encara avui recordada a El Botxo: “Vaja, però si juguen tots com Panizo!” És a dir, amb tècnica, amb ajudes, passades curtes i rases, buscant el company desmarcat, pendents de triangulacions, de mantenir la possessió, res de rifar-la, res de puntades llargues, ni de veure la pilota constantment pels aires...

El primer de gener del 47, el San Lorenzo de Almagro va arribar a les Corts per disputar un amistós contra la selecció espanyola. Malgrat el dia de festa, el vell coliseu blaugrana es va omplir com un ou, tal era l'excepcional fama dels visitants. Cansats de viatges, sense poder desplegar el seu joc a causa del terreny pesant, van fer, malgrat tots els peròs, una inoblidable exhibició que va significar un punt i a cap en la manera de viure i gaudir del futbol. Aquella tarda grisosa a les Corts, el tècnic Pedro Omar va alinear Blazina; Basso i Colombo; Crespi, Grecco i Zubieta; De la Mata, Farro, Pontoni, Martino i Silva, i va deixar a la banqueta dos titulars habituals, Vanzini i Imbellone. Encara jugava amb ells el basc Zubieta, exiliat durant la Guerra Civil. La tàctica era encara un 2-3-5 tremendament flexible i harmònic, amb tocs d'aquella WM inventada a Àustria. El Ciclón va guanyar 5-7 i el públic va embogir, feliç pel recital ofert, de proporcions mai vistes. També la premsa, que els va elogiar amb superlatius i va ampliar enormement l'extensió dels espais reservats al futbol en els diaris. Durant anys i panys, l'exhibició del San Lorenzo a les Corts va passar de pares a fills per la tradició oral. En especial, el primer gol de Pontoni, aconseguit després de fer un barret i una cullereta per acabar acaronant-la de cap camí de la xarxa, a dos pams de la porteria ja buida.

El Barça ja havia guanyat la seva primera lliga de postguerra gràcies a les habilitats de Pepe Samitier, llavors reconvertit en entrenador. L'Home Llagosta organitzava l'equip des de la defensa i comptava ja amb alguns jugadors de nivell, com les figures Basora i César, bons defenses de casa, tipus Calvet i Curta, pencaires amb tècnica com els germans Gonzalvo i patia, per contra, la davallada d'il·lustres veterans, Mariano Martín, Escolà i Bravo. Entre Ramallets i Velasco, la porteria estava coberta per a anys. Sami, sempre tan murri, no va voler cremar-se a la banqueta i va preferir el lloc de director tècnic, encarregat de procurar reforços sota el vistiplau del nou president, Agustí Montal pare. Enlluernat per l'exhibició, Samitier va llançar l'ham i va buscar el reforç de les dues grans figures del San Lorenzo, els golejadors René Pontoni i Rinaldo Martino, les peces que faltaven per donar habitualment a la gent de les Corts el tipus d'espectacle que acabaven de fruir i paladejar. A partir d'aquest matx, intuïa Sami, la gent volia anar al futbol a gaudir, no n'hi havia prou de vèncer... Un atac amb Basora, César, Pontoni i Martino hauria revolucionat el panorama, hauria avançat un lustre la famosa davantera de Serrat a Temps era temps.

Samitier va prometre als argentins que convenceria Franco i les autoritats esportives d'obrir les fronteres, amb l'argument que calia millorar el nivell del futbol per distraure la gent, per satisfer aquest formidable grau d'atenció popular. Va fer el primer intent de negociacions amb el president del San Lorenzo, Domingo Peluffo, però va rebre una galleda d'aigua freda. Li van demanar un milió i mig de pessetes de l'època, una barbaritat, només per Pontoni. Samitier va plegar veles, però s'havia fet a la idea: calia futbolistes espectaculars per donar a l'afició satisfacció pel preu que pagava. Al cap de tres anys, Kubala i el seu Hungaria van trucar a les portes per començar a construir aquest somni momentàniament ajornat. El Barça havia de jugar com San Lorenzo, com els millors artistes.

Les dades
7
gols
va marcar el San Lorenzo de Almagro Espanya en l'amistós que van jugar a les Corts.
1,5
milions
de pessetes van demanar al Barça per Pontoni.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)