Durant els primers anys cinquanta, Europa va anar recuperant de mica en mica el pols després de la II Guerra Mundial i va començar a pensar en competicions internacionals, afavorides per les facilitats de desplaçament que comportava l'aviació comercial. Entre els països, l'hegemonia es determinava cada quatre anys amb la celebració del mundial, però no existia res comparable en l'àmbit de clubs. Els anglesos inflaven el pit i anunciaven al món que els Wolverhampton Wanderers, que havien guanyat un parell d'amistosos a potències continentals, eren els millors sense discussió, fatxenderia que va molestar moltíssim els periodistes de L'Équipe. Els francesos van començar a rumiar la possibilitat d'organitzar una copa d'Europa en la qual participessin els guanyadors de les respectives lligues nacionals. A través del periodista català Carles Pardo, van convidar el Barcelona a formar part de l'equip fundacional, encarregat de crear un reglament de la competició, però el club blaugrana va rebutjar la invitació, convençut que la iniciativa anava en la línia correcta, però ja tenia el seu espai de desenvolupament cobert a causa de la naixent copa de Ciutats de Fires, que, a sobre, comptava amb el vistiplau de governs i estaments federatius. La copa de Fires era un zombi que amb prou feines caminava. La seva primera edició, guanyada pel Barça, es va perllongar des del Nadal del 55 fins ben entrada la primavera del 58 tot i disputar-se a penes tres minses eliminatòries. A més, el mecanisme de competició encara s'havia d'arrodonir, perquè la selecció de Londres estava formada per futbolistes de molt diversa procedència i, en canvi, la ciutat de Barcelona era representada pel club blaugrana, que vestia samarreta blava i pantalonet blanc en les beceroles d'aquesta feixuga arrencada.

En canvi, Santiago Bernabéu, president gairebé vitalici del Real Madrid, veia com s'encenia una bombeta dins el seu cap. Tal com va dir després el ministre d'Exteriors franquista, Fernando de Castiella, per aquesta via internacional es podia endolcir la dura imatge del règim dictatorial i convertir el club blanc en “el millor ambaixador d'Espanya”. Nihil obstat oficial a la iniciativa, només faltaria, arrodonida després pel vessant del bàsquet gràcies a la tasca i maniobres de Raimundo Saporta, ideòleg i braç executor de Bernabéu. Aquesta excusa va deixar oberta l'aixeta dels reforços internacionals, tancada alguns anys a causa del formidable escàndol organitzat pel cas Di Stéfano.

Fent una el·lipsi en el temps i acostant la lupa a Barcelona, l'exponencial salt endavant que va viure l'entitat blaugrana començava a prendre cos i requeria del prestigi que donaven els títols acabats de crear. Hi havia nou estadi, una plantilla sensacional i seguiment aferrissat de milions, gent abocada al futbol amb la voluntat de gaudir veient el millor espectacle, talment com si estiguessin al Liceu del futbol. El 31 de maig del 61, el Barça va arribar a la final de Berna, amb una gestora al capdavant –acabat el període Miró-Sans–, entrenador provisional –Enrique Orizaola, substitut de Brocic– i la figura Suárez ja traspassada, si és que calia embolicar més la troca. A sobre, va patir un munt de desgràcies que deixaven l'orelluda mastegada al Benfica després de 90 minuts inconcebibles, esperpèntics, el súmmum de la mala sort. Just tres dies abans, en una dura eliminatòria de copa contra l'Espanyol, queien dos pilars defensius, Olivella i Segarra, i el Barça va haver de jugar aquell final de trajecte amb Ramallets; Foncho, Gensana, Gràcia; Vergés, Garay; Kubala, Kocsis, Evaristo, Suárez i Czibor. La desfeta va generar un daltabaix: en sec, tothom creia que l'equip havia envellit i que convenia tornar a la casella de sortida. Aquest corrent d'opinió arrabassava qualsevol mostra de seny i tranquil·litat. Així, Ramallets i Kubala es van retirar i el club va rebre 25 milions de pessetes per Suárez, que, oficialment, havien de tapar els forats d'un dèficit que superava amb escreix uns escandalosos i inassolibles 220 milions de pessetes. Entre la construcció i el fet d'estirar més el braç que la màniga amb els reforços, amenaçava bancarrota a can Barça. Tot era relatiu, però.