STRATOS PERPEROGLOU
ALER DEL FC BARCELONA LASSA
“Ara es juga molt més des de l'instint”
El blaugrana, en el segon any al Barça, té bones sensacions: “Sóc optimista: si estem tots sans podem fer algunes coses bones. Tenim molt talent a la plantilla. I mentalitat”
No estic satisfet del meu primer any. Vaig tenir alts i baixos i, el més important, no vam aconseguir els nostres objectius
La recuperació, no només física sinó sobretot mental, és el més dur d'aquesta nova Eurolliga. Però el canvi m'agrada
Si té un bon entorn per treballar i seguretat per fer les coses que vol fer, al Xavi li anirà molt bé al Panathinaikòs
La plantilla del Barça acumula set títols d'Eurolliga i tres són de Stratos Perperoglou (Drama, Grècia, 1984). Amb 194 partits en la competició, sempre jugant per guanyar (Panathinaikòs, Olympiacòs, Efes i Barça), l'aler transmet el discurs assossegat del que ja les ha viscudes de tots els colors. Pare de tres fills, que estigui feliçment casat amb Erin Buescher, exprofessional de la WNBA, no garanteix més campions. “De moment, no veig que tinguin gaire interès en el bàsquet. Els agrada mirar partits, als dos grans [6 i 4 anys], però veurem què voldran fer. No els volem forçar. És important que ells mateixos trobin les seves pròpies motivacions.”
Bartzokas es mostrava sorprès pel fet que al Barça una derrota a l'octubre és percebuda “com un funeral”. Quan el Panathinaikòs i l'Olympiacòs perden a l'octubre, no passa igual?
És pitjor, molt pitjor. Ell mateix va deixar de ser l'entrenador de l'Olympiacòs després de perdre el primer partit de la temporada. I ja no parlem de si perds contra un d'aquests equips sent part de l'altre: millor no surtis de casa. Aquí hi ha tristor, però la gent entén que la temporada continua i que els partits importants no es juguen a l'octubre.
Abans de venir al Barça va jugar un any a l'Efes. És la seva pitjor experiència professional?
No parlaria en aquests termes. Cada any de la meva carrera he intentat aprendre coses. Va ser complicat viure a Turquia amb tota la meva família en uns temps difícils per al país. També era el meu primer any fora de Grècia. Vaig aprendre coses, sobretot pel que fa a l'adaptació a un entorn completament nou i desconegut. I vaig treballar amb un gran entrenador, el Coach Ivkovic. No ha estat el pitjor perquè sempre intento veure la part positiva de les coses.
Esmenta Ivkovic. Ell, Obradovic, Kazlauskas, Trinchieri, Bartzokas i Pascual, entre d'altres, han estat entrenadors seus. No està malament per a algú que volia ser jugador de bàsquet.
Em sento beneït i en dono gràcies a Déu. He treballat amb entrenadors excel·lents, dels millors entre els millors, i cada un m'ha donat alguna cosa per aportar en aquest esport. Estic profundament agraït als clubs per haver confiat en mi i a aquests entrenadors per haver-me ofert la possibilitat de treballar-hi i donar-me minuts de joc.
Comptat i debatut, tots els entrenadors són iguals?
[Rumia] No, no diria que són iguals. Al contrari, hi ha grans diferències entre ells. La manera com afronten els partits, com els preparen, com treballen en el dia a dia. Cada un té un estil propi i únic. Òbviament n'hi ha que s'assemblen, però el més interessant per a un jugador és veure que tenen grans diferències i intentar entendre-les. I fixar-te, especialment, en com gestionen les situacions crítiques i els entorns en les derrotes.
Ha jugat cinc temporades al Panathinaikòs. Com li anirà a Xavi Pascual?
És un dels clubs més grans d'Europa i des que Obradovic va marxar ha patit per trobar una direcció. El Xavi és un gran entrenador i pot influir el club amb la seva filosofia i l'equip amb el seu joc, però haurà d'aprendre a treballar amb molta pressió. Aquí hi ha pressió i allà hi ha molta pressió. Molta més. Això, amb l'afegit que és el seu primer any fora de Barcelona. Si té un bon entorn per treballar i seguretat per fer les coses que vol fer, penso que la relació serà molt bona tant per al Panathinaikòs com per al Xavi.
Hi ha algun tècnic amb qui li agradaria treballar?
[Rumia] No em ve cap nom al cap.
Doncs segurament la resposta és que no.
Sí, oi? [riu] No, no n'hi ha cap.
Va arribar fa quinze mesos al Barça. Mirant enrere, veu el Perperoglou que volia ser?
He tingut alts i baixos, i fins a cert punt és normal. El primer any, per molta experiència que tinguis, és sempre d'adaptació: nou equip, nou entorn, nova ciutat. A més, al final no vam aconseguir els objectius d'equip. Això és el més important, sempre. Per tant, del primer any no puc dir que n'estigui satisfet. Ara és diferent. Em sento còmode i puc dir que m'agrada estar aquí. Ajudaré l'equip a guanyar títols, com sempre, i espero ser més regular.
Estant en l'últim any de contracte, canvia alguna cosa en el seu enfocament?
No, res. Veurem com acaba la temporada, però com sempre treballo donant el millor de mi.
És diferent la situació quan es tenen 24 o 25 anys?
És possible. Com més a prop ets del final de la teva carrera et prens les coses d'una manera més relaxada. Amb 24 anys tens encara tot el futur al davant, penses a fer una carrera i tot ho vius de manera més estressant, encara més si estàs en l'últim any de contracte.
Enguany té l'oportunitat d'entrenar-se amb molts jugadors joves, cosa que en el seu cas, pels clubs on ha estat, no és habitual. Com han canviat els joves de quan vostè va arribar al món professional amb l'Ilysiakos?
Les noves generacions són molt talentoses i no diré que no vulguin treballar com es feia anys enrere, que era una cosa generalitzada, però ara és diferent. Depèn molt de cada jugador i també de la cultura en la qual el noi ha crescut. He jugat en tres països diferents i he vist joves de cultures diferents que justament per aquest fet s'aproximen al dia a dia de manera diferent. N'hi ha que treballen molt, però també n'hi ha que són més mandrosos. Quant als nois d'aquí, tenen molt talent i s'està intentant preparar-los per tal que estiguin al primer equip en un futur. No és fàcil, i és un procés que demana temps.
A l'Ilysiakos, després de pujar de categoria, van quedar últims (6-20). Un dia Perperoglou va jugar en un equip perdedor!
[Riu] Sí, i cap a segona divisió un altre cop! [riu] De tot s'aprèn, especialment quan ets jove i tens ganes. Fins i tot perdent cada jornada pots millorar. La clau és tenir motivació personal per evolucionar i entendre que només així podràs ajudar l'equip. En el meu cas, era la primera experiència a primera divisió i va ser un bon toc d'atenció en el sentit que vaig veure que, per molt bo que et pensis que ets, res no serà fàcil.
Avui és vostè un jugador de grans partits, en els quals pràcticament no falla mai.
És més fàcil preparar-se per jugar els partits més importants de la temporada. Tothom està més concentrat, cosa que a tu, individualment, també t'ajuda. Hi ha una excitació que ho fa tot una mica més fàcil.
D'acord, però aquesta excitació és la que afecta negativament la majoria dels jugadors. Són pocs els que rendeixen millor en les grans cites.
Perquè costa canalitzar el moment. En el meu cas sóc una persona que sempre he sabut controlar bé les emocions. M'agrada jugar aquesta mena de partits i sé fer-ho sense que tot el que els envolta m'afecti. Per a mi és bonic competir contra els millors i amb títols en joc.
L'altra cara d'això és que, amb la seva biografia, els partits de fase regular se li fan cada dia més pesats. És així?
[Riu] Podria dir-ho així, sí. Tinc 32 anys anant cap als 33 i a vegades costa molt. Especialment aquí, amb el calendari de la lliga espanyola, jugant tants partits el diumenge al matí després d'haver jugat el divendres a la nit. Dificulta molt posar-se en situació. Intento llevar-me més aviat, anar al pavelló abans i fer una bona preparació prèvia... No té res a veure amb els partits grans, en els que no necessites gaire per estar preparat.
Afegim-hi que el bàsquet és cada dia una mica més ràpid i que vostè (i el seu tipus de joc) és cada dia una mica més vell.
Totalment. Es veu sobretot en l'Eurolliga. Quan vaig començar amb el Panathinaikòs [2007] el bàsquet es desenvolupava més a través de la lectura del joc, amb jugades llargues i elaborades. Ara es juga molt més des de l'instint. I amb l'instint, totes les qualitats físiques: velocitat, força, energia, etc. I com diu, aquest no és el meu estil [riu]. Però bé, intento adaptar-m'hi i estar atent als canvis constants que hi ha en el joc.
Pot escollir el cinc ideal dels jugadors que ha tingut com a companys?
Buf... això sí que és difícil. Només cinc i un per posició?
Sí: un base, un escorta, un aler, un aler pivot i un cinc. Siguem tradicionals.
En posició 1 i en posició 2 Spanoulis i Diamantidis. També el Saras [Jasikevicius]...
Entesos, no podem ser gaire tradicionals: avui el perímetre és dels jugadors petits.
És això [riu]. Un aler? Normalment en la meva posició he tingut companys més joves... Excepte al Panathinaikòs, on jo era el jove! [riu] Trio el [Romain] Sato, un exemple. De quatre el Printezis i de cinc el Pekovic. Quan estava sa, era veritablement increïble el que feia.
Després de sis setmanes, com és aquesta Eurolliga?
Tothom parla del cansament i tot això, i és cert, sobretot pel que fa als viatges i a compaginar-ho amb el que ara comentava del calendari de la lliga espanyola. És dur. Però és divertit jugar cada setmana, cada dos dies, partits que tothom vol veure i que tots els jugadors volen jugar. Per exemple aquesta setmana: Olympiacòs-Barça i Barça-Madrid en 48 hores. Què més vols? És dur, però molt més entretingut. M'agrada.
Deixant de banda la particular situació de l'equip amb les lesions, què ho fa més dur?
La recuperació. I no només física, sinó sobretot mental. Aquesta setmana, per exemple. El desgast mental d'anar a jugar a Atenes contra l'Olympiacòs i el desgast que comporta jugar contra el Madrid sent jugador del Barça. La recuperació per tornar a estar mentalment preparat és complicat de gestionar.
Va jugar moltes vegades a Barcelona com a visitant. Per què no és fàcil jugar al Palau?
A Europa hi ha molts pavellons més grans, però aquest és un recinte on la gent és a tocar de la pista, i quan véns aquí com a oponent és certament difícil jugar bé. Pocs jugadors ho fan bé la primera vegada. T'hi has d'habituar, perquè és un pavelló petit, amb les grades molt verticals i amb la gent a tocar. En canvi, si ets jugador del Barça, literalment sents que tens els aficionats amb tu, que t'empenyen. Et donen molta energia i en els grans partits són indispensables, fonamentals.
Ja han guanyat en dues oca sions el Madrid; la primera, atacant i la segona, defensant. Què hem d'esperar avui?
Quant al joc, no ho tinc clar. Pronostico un partit molt difícil perquè ells sortiran amb ganes de refer-se de les dues derrotes. Al costat d'això, per a nosaltres les dues victòries no signifiquen res. En la supercopa, l'endemà vam perdre la final i en la lliga, bé... Entenc que és un Barça-Madrid i és un partit diferent, però tenim l'experiència de l'any passat: al principi guanyàvem sempre i al final de temporada, a l'hora de la veritat, res, vam perdre. No m'importa com comencem contra el Madrid, sinó com acabem la temporada.
Vam parlar amb vostè quan era a l'Olympiacòs i deia que un equip campió necessita “talent, química, salut i mentalitat, sent aquesta la que fa la diferència”. Com veu el talent, la química i la mentalitat d'aquest Barça?
Penso que tenim molt talent a la plantilla. I estem construint la química a través dels partits i en aquest sentit, la situació que estem vivint amb les lesions ens acosta més els uns als altres i ens és de molta ajuda en aquest sentit, i tinc la sensació que la nostra química serà molt bona. I també tenim mentalitat. Som aquí per guanyar i els nous companys han aportat duresa mental, capacitat per competir des d'aquest punt de vista. Sóc optimista: si estem tots sans podem fer algunes coses bones, aquesta temporada.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dijous,18 abril 2024