Sí, però el que trobo a faltar, sobretot, és poder escapar-me a la platja de Sopelana, a Bilbao, i poder prendre una mica el sol. Amb el calendari que tenim amb la nova Eurolliga estem tot el dia entrenant-nos o viatjant; és diferent als últims anys.

Recordo que a Bilbao quan hi havia algun dia que la temperatura era més baixa de l'habitual tothom parlava de fred. Jo anava amb màniga curta perquè el fred de veritat és el que fa a Letònia o als països bàltics. Això d'aquí és una broma.

Estic molt a gust a Istanbul, em vaig casar fa poc i visc amb la meva companya, que ja tenia a Bilbao. És una ciutat fantàstica, encara que és molt gran i no estic acostumat a tant de caos de circulació. Però estic centrat en el bàsquet i pràcticament vaig de casa al pavelló i del pavelló a casa. Molta gent em pregunta per tot el que ha passat a Turquia amb els atemptats, però la veritat és que no tinc por, estem tranquils.

Evidentment, som inseparables. Li vaig posar el nom en honor al responsable del material del Bilbao, Rafa Muñoz, en Chipi, amb qui tinc una gran relació.

Hi vaig estar tres temporades espectaculars. Era la primera vegada que sortia del meu país i vaig trobar un club, una ciutat i un grup humà que m'ho va posar tot molt fàcil. Vaig créixer molt com a persona i com a jugador i vam fer molta pinya tots plegats.

El cert és que exactament no sé que va passar. Era un moment en què hi havia problemes econòmics en el Bilbao i cada cop que hi havia una notícia de diners sortia sempre el meu nom sobre el traspàs. Sé que hi va haver interès del Lokomotiv Kuban, però, tot i que els clubs van parlar, a mi ningú no em va dir res més.

Perquè era una oportunitat boníssima. Confiaven en mi, hi havia un entrenador com David Blatt, de qui podia aprendre, podia jugar aquesta Eurolliga increïble i amb una plantilla amb molt nivell. No m'ho vaig ni pensar.

És cert. Quan vaig anar-me'n ja era conscient que havia de treballar molt i havia de créixer si volia ser important. És cert que jugo 15 minuts, però a la lliga turca n'estic jugant 22, que no és gaire menys del que jugava a Bilbao. La lliga turca és duríssima, igual o més que l'ACB. El meu rol és diferent perquè aquí hi ha molts jugadors importants.

No ho penso, això. Crec que treballem molt bé i que els resultats són conseqüència del joc que fem, de l'equip que tenim i del fet que ja és un equip consolidat en aquesta competició.

Sí, però igual que et deia abans pel que fa als minuts, en aquest aspecte a la lliga turca tinc un percentatge molt inferior i que he de millorar -32,4%-. Quan jugues en un equip d'aquest nivell, les defenses estan més pendents dels grans jugadors i em queden més espais per poder llançar lliurement. I com més deslliurat, més encert.

Ara estic centrat a fer bé les coses al Darussafaka. Després de tres anys a Bilbao en una lliga tant competitiva com l'ACB penso que el següent pas que volia fer era el de l'Eurolliga. M'hauria agradat jugar-la en algun equip a Espanya, però no em va sortir l'opció i l'oferta del Darussafaka era molt bona. Vull créixer a l'Eurolliga, continuar treballant dur per guanyar-me la confiança de Blatt i demostrar que puc jugar més minuts. M'he d'autoexigir més. L'NBA és un somni que ara mateix no tinc al cap. M'agrada viure el present i el present és el Darussafaka i Europa.

Sempre ens ha agradat molt l'NBA, no és cap secret que n'hem parlat tota la vida i estic molt content que hagi tingut l'oportunitat de poder provar-ho. És tot just el seu primer any i està en un equip molt sòlid i consolidat. Veurem quin recorregut té en els Spurs, però sobretot el que estic content és que hagi pogut fer realitat el seu objectiu de jugar-hi. Després de les greus lesions que va tenir al genoll moltes vegades hi ha dubtes i ha treballat molt dur per poder aconseguir-ho.

Menys del quevoldríem, però estem en permanent contacte. Som dues persones molt familiars, sempre hem estat en contacte i la sort que vam tenir és que jo jugava a Bilbao i ell a Vitòria i ens coneixem de memòria els 70 quilòmetres que hi ha entre una ciutat i l'altre. No ens perdíem cap partit l'un de l'altre. A més, els meus pares, que també han estat entrenadors i professors d'educació física, van acompanyar-me quan era jove i vaig decidir anar-me'n del meu poble a jugar a Riga.