Sempre he estat a favor que els exjugadors formin part dels llocs executius del món de l'esport, sempre que estiguin preparats, perquè el coneixen de primera mà. Tot i que no hem d'oblidar que el bàsquet és un negoci o una empresa, el fet de ser un club té una dimensió diferent per la transcendència social que això suposa. No crec que el Jordi, quan va deixar de ser jugador, volgués ser president; va ser una situació que es va trobar, va acceptar el repte i, tot i les moltes dificultats que hi ha hagut, té molt mèrit haver tirat endavant la nau verd-i-negra quan semblava que no podria ser. A més, és indubtable una cosa, i és que el Jordi té un valor afegit respecte a qualsevol altre directiu de club ACB: és identificable. Dir el seu nom és sinònim de Penya, una cosa que cada vegada costa més de trobar a l'ACB amb tants canvis de jugadors, tècnics, directius… El Juanan ho pot fer molt bé, està preparat, és intel·ligent i coneix perfectament el club, i això garanteix mantenir el model de la Penya, que és únic. El cas del Jordi ha de servir d'exemple per a altres clubs.