El València va jugar com mai i va perdre com sempre que el Madrid té partits d’aquestes característiques. N’hi ha prou amb un increment de l’agressivitat sobre la pilota –si és en un partit amb poca presència del xiulet, millor– per portar a l’error el rival, que normalment té menys rotació o de menys qualitat. Mana el Madrid en la final en una gran nit de Rudy (no havia anotat 19 punts a l’ACB en tota la temporada) i l’habitual Llull.

El València ho va fer gairebé tot bé. O com a mínim molt a prop del seu màxim. Va tenir els blancs a ratlla en el primer quart –tot i els 8 punts inicials de Rudy– i, amb Dubljevic i Sikma sòlids, va saber tornar des del triple abans de l’intermedi (43-43) quan el Madrid havia obert forat per primer cop (43-35) amb 10 punts de Taylor sortint de banqueta.

I a 3:37 del final, quan el Madrid ja mostrava més consistència, sobretot al darrere, i els taronja estaven vius (78-78) però sumaven més des de la rauxa de San Emeterio o des del triple que a partir de la passada, va arribar la defensa del Madrid, la pèrdua de Diot amb quarta falta inclosa (2+1 de Rudy i 83-78), un rebot mal tancat que es va endur Ayón que va servir perquè Llull anotés atacant Diot (85-78), dos tirs lliures fallats per Sastre amb 85-81, un tap a San Emeterio i un altre rebot ofensiu d’Ayón. Massa concessions per aspirar a més contra un equip amb un 56% d’encert en tirs de camp. Demà es jugarà el segon partit, a dos quarts de set de la tarda.