Curry, Durant

Steph encetava el ball amb una renovació mai vista en l’esport professional nord-americà, 201 milions de dòlars i cinc temporades. I era comprensible. El seu rendiment no es corresponia al que percebia fins llavors –els 12,1 de l’exercici 2016/17 no el col·locaven ni en el Top 50 de la lliga– i la franquícia el va recompensar. El problema era que el seu salari podia desajustar els equilibris econòmics. O hauria estat així si KD hagués exigit el màxim que li corresponia (34,6). Va firmar un contracte curt, un 1+1 –en previsió d’anar un altre cop a l’agència lliure el 2019 i firmar un contracte imponent–, però renunciant durant el primer any a un total de 9,5 milions de dòlars. O sigui que en percebrà 25, un menys que la temporada passada.

El gest, molt similar al que va fer Tim Duncan al seu dia en els Spurs, té un component esportiu. El diferencial perdonat ha ajudat a acabar de tancar renovacions clau, com ara les de Livingston o Iguodala, que fins i tot es va arribar a reunir amb els Spurs. Klay i Green tenien contracte en vigor. A hores d’ara, es mantenen en l’equip vuit dels deu jugadors que van participar en l’últim partit de la final contra els Cavs.

Un cop teixida la continuïtat, s’hi han afegit peces d’intendència (Casspi i Young). Aquest últim, arribat ahir dels Lakers, on feia 13,2 punts i un 40,4% en triples. Amb tretze de les quinze fitxes cobertes –l’última és del rookie Jordan Bell, arribat dels Bulls, que el van triar en el 38 del draft–, els salaris pugen a uns 137 milions de dòlars i més de 190 si hi apliquem l’impost de luxe, la penalització per superar el límit salarial, que enguany és de 99. I la xifra encara creixerà més (tampoc massa), ja que fan falta pivots i preferentment es pensa a oferir la renovació a Pachulia i McGee. No és poc, però la propietat de la franquícia té molt clar que l’esforç val la pena.