Europa, estació de pas
Eurolliga. A més de la permanent atracció de l’NBA, l’estiu ha consolidat l’amenaça de la lliga xinesa sobre el bàsquet europeu, amb contractes milionaris i una competició molt més curta i amb menys exigència
El CSKA de Moscou va confirmar ahir de manera oficial el fitxatge de Sergio Rodríguez (1,91 m, 1986) per a les dues temporades vinents amb una altra d’opcional. Club especial, jugador diferent, per estrany que sembli ha estat el primer fitxatge d’un jugador que la temporada passada jugava a l’NBA per part d’un dels setze equips de l’Eurolliga.
Desgast, diners
La competició a Europa és generosa i té una qualitat de joc sensacional, no deixa de créixer i de desenvolupar jugadors, però la competició a Europa és també extenuant, mentalment i físicament.
La temporada arrenca a mig agost, només uns quants afortunats inicien la càrrega al setembre, i per a un equip que disputi l’Eurolliga l’exercici s’allarga fins a final de maig o la primera quinzena de juny. Fàcilment, deu mesos d’exigència superior jugant dues o tres competicions diferents –a banda del torneig de copa–, enfrontaments amb una pressió inherent pròpia només de la cultura europea. En canvi, l’NBA són set o vuit mesos de competició i a la Xina són cinc, amb 38 partits de fase regular i un play-off per al títol. Són lligues de jugadors, no pas de clubs ni d’entrenadors, i els aficionats s’acosten als partits amb la mentalitat d’assistir a un espectacle, res a veure amb aquest deix vital, de no retorn, que impregna els moments àlgids de la temporada a Europa.
Per si amb tot això no n’hi hagués prou per generar reticència en els jugadors, s’hi ha d’afegir el fet que llevat de comptadíssims casos els sous que es poden oferir a Europa queden molt lluny dels que s’ofereixen a l’NBA i a la Xina. El moviment i el contracte de Sergio és l’excepció que confirma la tendència de l’estiu, és un d’aquests pocs acords privilegiats que hi ha aquí, i és comprensible que la lliga nord-americana, per una banda, i l’asiàtica, per l’altra, saquegin el talent d’Europa.
Acceptada la supremacia de la lliga nord-americana –no només pels contractes i les condicions materials i logístiques de treball, sinó també, per exemple, per coses com ara la pensió que rep el jugador un cop està retirat–, l’aficionat ha començat a acceptar aquest estiu que si un club de la Xina vol un jugador diferencial del bàsquet europeu el tindrà. Són contractes que pel cap baix van d’un milió a un milió i mig d’euros per jugar com a màxim sis mesos –menys desgast a canvi de més diners; equació devastadora– i que permeten al jugador, si li ve de gust, rematar la temporada fitxant per un club europeu per disputar el play-off.
De Marcelinho Huertas a Royce O’Neale
A la tornada de l’NBA de Sergio Rodríguez pot sumar-s’hi en les pròximes hores la de Marcelinho Huertas, a punt de tancar un acord amb l’Unicaja de Màlaga després de dues temporades als Lakers –en totes dues només ha jugat en 76 partits–. Cap als Estats Units anirà l’aler Royce O’Neale, que havia signat un contracte amb el Zalgiris per a la temporada que ve però que tenia una clàusula per trencar-lo en cas de rebre una oferta garantida de l’NBA –O’Neale, que haurà estat poc més de vint dies jugador d’Eurolliga, jugarà als Jazz–. Són més els jugadors encara amb el futur per resoldre i que o bé podrien anar als Estats Units o a la Xina; per exemple, Erick Green, Brad Wanamaker, Chris Singleton o Joel Freeland. No ha fet el salt a la lliga nord-americana Nicolò Melli, que jugarà al Fenerbahçe, i, tot i tenir propostes, sembla que també es quedarà Vesely.
Notícies
Dimecres,24 abril 2024