Bàsquet Eurolliga

bàsquet

Eurolliga

Aprenent a Baviera

Després d’un debut poc fructífer com a tècnic en cap al Buducnost, Vlado Scepanovic s’ha incorporat aquesta temporada al cos tècnic de Trinchieri al Brose

“Haver estat tants anys al màxim nivell ajuda, però entrenar és diferent a jugar i calen altres coneixements”, subratlla

“Quan jugava, tenia sang fredai el que intento sobretot durant els partits, és guiar els jugadors, aconsellar-los”

La carrera d’un esportista té sempre data de caducitat i, tard o d’hora, s’ha d’afrontar el tan temut “i ara, què?”, un cop decidida la retirada. Vlado Scepanovic (Kolasin, Montenegro, 13-11-1975) sempre va tenir clar que el seu lligam amb el bàsquet no acabaria quan pengés les vambes. “Un parell o tres d’anys abans de deixar-ho ja donava voltes a com hi podria continuar vinculat i m’atreia la idea d’entrenar. Potser es troba a faltar una mica l’adrenalina de participar en el joc, ser a la pista [riu], però també hi ets a prop i tens responsabilitat en el que hi passa”, admetia fa uns dies a L’Esportiu. Aquest estiu es va incorporar al Brose Bamberg –va firmar un contracte per a dues temporades– per treballar amb els joves valors del vinculat, el Baunach (ProA, l’equivalent a LEB Or), però sobretot per reforçar el cos tècnic del primer equip, comandat per Andrea Trinchieri. “Puc ajudar amb la meva experiència. Quan jugava em caracteritzava per tenir sang freda, i el que intento, sobretot en els partits però també lògicament en els entrenaments, és guiar els jugadors, aconsellar-los per prendre bones decisions”, raona Scepanovic, que hi matisa: “Haver estat tants anys al màxim nivell, i tenint èxit, és important, però entrenar és diferent a jugar i fan falta uns altres coneixements. I a això he vingut també a Bamberg, per aprendre i millorar amb l’Andrea, un dels millors entrenadors d’Europa. És realment un privilegi estar treballant amb ell.”

Casualitats

Després de quasi dues dècades com a professional, l’aler es va retirar al Panellinios grec, la temporada 2010/11. Es dona la circumstància que l’assistent d’aquell equip era Ilias Kantzouris, mà dreta de Trinchieri des del 2013, tant amb la selecció grega com en l’Unics Kazan i ara en el campió alemany. “Em va trucar la temporada passada per si m’interessava venir a Bamberg a veure alguns entrenaments, i així va començar tot. Vaig venir cap aquí, vam estar parlant moltíssimes hores de bàsquet amb ell i l’Andrea, intercanviant opinions, i vam veure que podia aportar coses a l’equip en base a la meva experiència de jugador. Em van oferir un lloc al cos tècnic i, lògicament, vaig acceptar. Va ser una decisió senzilla”, recorda el montenegrí, amb ganes de donar continuïtat al cicle guanyador del Brose, sobretot a Alemanya, on ha aconseguit set de les últimes vuit lligues.

Scepanovic tot just es va submergir al món professional de les banquetes la temporada passada, quan li van oferir ser tècnic en cap al Buducnost, club on es va formar i després hi militaria set temporades (1993-2000). Tot i una arrencada immillorable en la lliga adriàtica (8-0), la trajectòria de l’equip va decaure fins al punt que dimitiria pocs mesos després. “Que no guanyéssim cap partit a l’Eurocopa no va ser-ne el motiu, perquè teníem al grup equips duríssims com l’Unicaja [el campió al final], el Bayern i el Zenit. Simplement, sentia que no era bo continuar, que suposava una pèrdua de temps. Van ser raons de les quals no vull parlar, la veritat. El millor era marxar i buscar un altre camí”, explica. Ser ara assistent no ho veu com un pas enrere, sinó com una oportunitat per “créixer” i ampliar els seus coneixements tàctics. Prèviament, i ja un cop retirat, també es va encarregar un temps de la coordinació de les seleccions inferiors de Montenegro, i l’estiu del 2016 va ser assistent dels Sacramento Kings en una lliga d’estiu als Estats Units, traient suc de la seva amistat amb Vlade Divac i Peja Stojakovic: “Sempre és interessant viure in situ altres maneres d’entendre el bàsquet: com fan les coses entrenant o quina és la relació entre els tècnics i els jugadors.”

Sense ser mai un primera espasa, Scepanovic va ser peça important en la Iugoslàvia dominant del segle passat i principis de l’actual en el bàsquet mundial. Destacava sobretot per la seva fiabilitat des de l’arc –en l’Eurolliga, acreditava 43% en triples tirant-ne més de tres per partit–, el desequilibri en l’1x1 i una gran lectura del joc. Si bé, com qui diu encara no ho ha pogut posar en pràctica el seu llibre d’estil, ¿quines característiques ha de tenir? “Bàsicament, el que es podria anomenar bàsquet modern. Un bàsquet amb intensitat defensiva, ritme, molta transició i tirs de tres punts, com el que intenta posar en pràctica Trinchieri. És un estil vistós i que practiquen la majoria dels equips espanyols en l’actualitat.” Sobre quin entrenador dels que va tenir en l’etapa de jugador ha tingut més influència en ell, no té dubtes: “Obradovic. El vaig tenir a la selecció [campió del món amb Iugoslàvia el 1998] i dues temporades al Panathinaikòs, i va ser increïble. Què et puc dir d’un tècnic que ha guanyat nou Eurolligues? Però també he tingut l’honor de treballar amb altres grans mestres, com Pesic i Vujosevic, dels quals també he après moltíssim. D’ells i de tota la resta.”

40
punts
va anotar l’1 de setembre del 2002 amb el Partizan a la pista de l’Ural Great, en l’Eurolliga, a un del sostre històric.
9
clubs
en quasi dues dècades de jugador: Buducnost, Efes, Partizan, Fortitudo Bolonya, Panathinaikòs, PAOK, Granada, Múrcia i Panellinios.
3
medalles
amb Iugoslàvia: un or mundial (1998) i un or i un bronze europeus (2001 i 1999, respectivament). Va ser el capità de Montenegro en l’europeu del 2011.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.