FEB

Lideratge la pista

Fontajau cinc estrelles

Núria Martínez (Spar Citylift Girona) i Alfons Alzamora (Bàsquet Girona) eleven el nivell del bàsquet gironí amb un palmarès de vint-i-un botons

Ben passada la trentena, tots dos veuen Girona com la rúbrica d’una vida esportiva llarga, prolífica i encara amb pàgines per escriure

Qui talla el bacallà en el bàsquet gironí? L’Spar Citylift Girona i el Bàsquet Girona. Qui és la seva jugadora i el seu jugador amb millor historial, líders a la pista? Núria Martínez i Alfons Alzamora. A més del bàsquet, comparteixen la vida. Estan fets l’un per l’altre? A partir d’aquesta conversa se’n pot intentar extreure la resposta.

Girona, estació final?

Jugadora de nivell Eurolliga, Núria Martínez havia estat deu de les onze temporades anteriors fora de la LLF. Alzamora, per contra, en 19 anys de professional només n’havia jugat tres fora de Catalunya. Va arribar el moment del reagrupament familiar. “La Núria ve a jugar a Girona i la idea era estar-hi tan a prop com fos possible. A mi em surt l’oportunitat de jugar al Bàsquet Girona i així podem estar junts. Ella és la causant de tot –explica Alzamora–. “Sempre hem tingut clar que el primer és la feina i després ens adaptem a això. Hem estat quatre anys a distància, però ens plantegem què podem fer. Em surt l’oportunitat de Girona i es decideix Girona, però per l’oportunitat de bàsquet.”

A més, per sorpresa i únicament amb dos mesos d’estar a l’Uni (15 de novembre) la base maresmenca ho va tenir clar. Va estripar la clàusula per trencar el contracte durant unes finestres i, a més, el va ampliar fins al 2020, quan tindrà 35 anys. Les arrels es van agafant: “Una mica sí. Tinc una edat, estic a l’última etapa de la meva carrera esportiva i decideixo enganxar-me a aquest projecte i establir-me aquí.” Això permet deduir que Alzamora (38 anys) es veu al Bàsquet Girona més amunt d’EBA?: “Al final de la carrera esportiva no té gaire sentit fer previsió més enllà d’any a any. Quan acaba, reflexiones, analitzes com estàs físicament i mentalment, i si tens ganes de continuar jugant, ho comentes amb l’entorn i prens una decisió. Hi estic molt a gust, molt còmode en aquesta nova etapa, vivint el bàsquet de manera diferent, però amb la il·lusió d’anys anteriors, per mirar d’ajudar al màxim el meu club.”

El pivot explica que no és premeditat que hagi estat tants anys aquí: “Jo soc mallorquí i vaig venir aquí amb 14 anys, i ara en tinc 38. Tret de dos anys a Lugo i un a Menorca sempre he estat a Catalunya, però perquè ha anat així. Alguna temporada potser sí que he buscat quedar-me aquí, però no com a norma general. He estat molt bé a tot arreu, sempre m’han tractat molt bé. Els últims anys, com a la Núria, quan et fas gran tens ganes d’arrelar-te i estar a Catalunya és una bona opció.”

Viuen al Baix Empordà, on l’hivern és menys rigorós que a Lleida, Schio i Istanbul, les seves destinacions esportives en les últimes temporades. Al costat d’escapades de pocs dies i milers de quilòmetres, la mitja hora que separa Calonge de Fontajau és una passejada ben còmoda.

Les finals, l’ascens...

L’Uni és segon a la LLF, ha perdut la final de copa i jugarà els quarts de l’Eurocopa. Per al Bàsquet Girona –empatat amb el líder del grup C-A d’EBA– l’ascens esportiu és ben factible. La temporada pot ser d’excel·lent? “Estem fent una bona campanya i acabaríem d’arrodonir-ho arribant a la final de lliga i... a una semifinal d’Eurocopa. És molt difícil perquè ens ha tocat una roca, el Galatasaray, però s’ha de lluitar per això”, explica Núria Martínez. “El nostre cas –intervé Alzamora– és una mica diferent. El projecte del club és ambiciós, però és el primer any amb equip sènior i el primer a EBA. L’objectiu no ha de ser tant pujar com formar i fer créixer els jugadors perquè, amb ells, creixi el club. Però en la situació que estem, si podem optar a l’ascens, hem de fer tot el possible.”

Els cotxes al garatge

Jo no en tinc, de cotxe”, exclama Núria Martínez entre rialles. “Jo continuo anant al rebot ofensiu”, reivindica Alzamora. La pregunta ve a tomb del que va dir Svetislav Pesic quan el van presentar com a tècnic del Barça divendres passat: “Un jugador amb tres cotxes al garatge no està preparat per anar al rebot d’atac.” Pesic, justament, era l’entrenador d’Alzamora la temporada 2002/03, quan el Barça va guanyar l’Eurolliga. “Tenim un cotxe, el nostre cotxe”, afegeix el mallorquí, que defineix ras i curt Pesic: “Un crac.” Ara s’entrena amb Quim Costa, que ja l’havia dirigit al Barça “de primer entrenador, de segon i d’entrenador de tecnificació”. Amb la perspectiva dels anys, Alzamora el considera “un entrenador ideal per a aquest club per la seva ètica de treball”: “La pot inculcar als joves, fer-los treballar i millorar, i això és impagable. Els jugadors del nostre club ho han de valorar i estar molt agraïts de tenir un entrenador del nivell del Quim.” Un paper que, des de dins, també juga Alzamora. “No ho dic perquè sigui la meva parella, però és perfecte per donar consells als xavals o als no tan xavals. És bastant actiu en aquest aspecte i, vist des de fora, fa molta feina de vestidor”, intervé Núria Martínez mentre la vista es desvia cap a la samarreta amb el 7 de Darryl Middleton penjada del sostre i apareix el record del seu mestratge passats els 40. “Ui, això són paraules majors –apareix un impuls d’humilitat en el mallorquí–... no et sabria dir. Però ja són molts anys fent aquest paper, tots els de Lleida i l’últim a Manresa. Entenc el bàsquet com un esport d’equip en el qual s’ha d’intentar ajudar sempre els companys per enfortir el nucli. Un equip que jugui, treballi, disfruti i pateixi junt serà més fort quan vagin mal dades.”

Per contra, Núria Martínez té per primera vegada a la seva vida un entrenador de la seva generació [Èric Surís té 35 anys]: “Es nota en l’estil d’entrenar. Canvia molt de tenir un entrenador de 50 anys a un de més jove. Tenen la mentalitat més oberta, són més comunicatius... M’hi sento molt bé, crec que hi ha connexió, i es nota. Jo aprenc molt d’ell i crec que ell també treu coses de l’experiència de les jugadores amb més edat.”

La feina es queda a la feina?

Viuen del bàsquet, són a la grada quan juga l’altre... Però, a casa, està proscrit, tolerat o continua sent el tema? “De prohibit, no ho està”, admet Núria Martínez. “Ni de bon tros –corrobora Alzamora–, veiem molt de bàsquet i se’n parla, però tot té un límit. A casa no tot és bàsquet, però sí un percentatge alt.” El judici dels partits de l’altre podria ser material més sensible, però tampoc. Ho explica la base de l’Uni: “Si hi ha debat? Doncs... depèn de l’humor... però normalment som força objectius, ell amb mi i jo amb ell. No som gens exaltats. Però se’n parla. Et desfogues i està molt bé perquè entén del que estic parlant i és més fàcil que t’aconselli per posar pausa a la situació, i això és el millor.” Tampoc hi ha grans passions fíliques ni fòbiques al voltant de l’esport. “Jo soc del Barça, ja ho era abans de jugar-hi, però més de bàsquet de futbol”, apunta el pivot. “Som força tranquils en aquest aspecte”, assenteix Núria Martínez.

El teu equip guanya de 2, queden 15 segons i pilota per al rival. Fas falta o defenses? Vol ser una pregunta provocativa, a la recerca de trobar algun element de divergència sobre la manera d’entendre el bàsquet, que no apareix. “No recordo mai cap discussió sobre la manera de fer una cosa determinada –explica Núria Martínez–. Ell és pivot i jo base, però tenim un estil de treball força semblant. Tots dos som força constants, intensos, no deixem mai una bola per impossible.” “La filosofia és semblant, entenem el bàsquet com un esport d’equip, de sacrifici [Alfons Alzamora]... de grup, de família... [Núria Martínez].

Entrenar (o no), el dilema

Amb una trajectòria professional tan llarga, ella en la posició que es considera l’extensió de l’entrenador en pista, ell brandant la bandera de l’ètica de treball als 38 anys, plantejar un futur a les banquetes és tan tòpic com pertinent: “M’han dit moltes vegades que m’ho plantegés... L’Alfons ha estudiat administració i direcció d’empreses i jo estic a punt de acabar-ho, però no sé si el dia de demà em voldré dedicar a alguna cosa totalment diferent, fer gestió vinculada a l’esport. Entrenar també depèn de les oportunitats.” A l’Alfons, tenir el diploma de graduat no li treu un punt de pragmatisme: “Ens estem preparant per a un futur més enllà del bàsquet, que existeix, però, d’altra banda, el bàsquet és el que hem mamat tota la vida, és del que hi entenem més... Un futur vinculat a un club? D’entrenador? És una incògnita, ara no ho puc saber.”

14
temporades
fora de Catalunya havia passat Núria Martínez, quatre a l’Estat espanyol, dues a Rússia, quatre a Itàlia i quatre a Turquia.
5
clubs catalans
han disfrutat d’Alfons Alzamora: el Barça (primer equip i B), el Joventut, el Manresa, el Lleida i el Girona.
6
grans títols
(tres lligues, dues copes i una Eurocopa) té Núria Martínez, a més de sis medalles en europeus (una plata i tres bronzes) i mundials (plata i bronze).
2003
és l’any màgic
d’Alzamora: campió de l’Eurolliga, ACB i copa. També té una Korac (1999) i un títol de LEB Or (2001).
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)