En el descans de la final Pablo Laso ja havia utilitzat els dotze jugadors i els set que havien entrat des de la banqueta havien jugat entre bé i molt bé. El model també deu ser això, saber allargar les plantilles amb jugadors de qualitat.

El Madrid va guanyar ahir la seva segona Eurolliga en quatre anys, la desena en la seva història, descodificant el Fenerbahçe des de la defensa i harmonitzant l’atac a cada moment de partit. Una simfonia del primer a l’últim acord, un títol exemplar.

Entre la segona falta de Vesely quan encara no s’havien jugat dos minuts i la segona de Duverioglu quan se n’havien esgotat set (11-13), els punts en transició de Doncic des de rebot defensiu havien estat la rèplica del Madrid als atacs llargs i emmanillats del Fenerbahçe, acabats per Kalinic i el mateix Duverioglu. El Madrid no estava còmode i l’adequació a la defensa rival li va arribar amb Llull i Rudy sintonitzant, entre el final del primer quart i els cinc minuts inicials del segon (29-26). En aquest punt, Melli ja havia entrat en erupció perquè llegia el joc sense pilota i perquè Wanamaker visualitzava els espais. Vespre generós, Carroll va facultar els de Laso (35-30) i Sloukas i Wanamaker, els defensors del títol (38-40).

La nit era llarga i qui va entrar en escena en l’obertura del tercer acte va ser Causeur (55-50, 25’). Melli i Wanamaker reparaven el descosit, però ho feien a títol individual contra una defensa, l’espanyola, meticulosa, sincronitzada en les ajudes i coral (63-55, 30’). Incapaç de localitzar avantatges a mitja pista més enllà del joc obert de Melli, Obradovic va donar les regnes a l’imprevisible Muhammed per assaltar la rereguarda blanca, però l’enunciat de la final feia estona que l’escrivia el Madrid, endreçat, emocionalment estable i punyent (71-61, 34’). Apostava per donar el triple a Melli i no permetre altres focus d’inspiració, i carregar-se de faltes (Doncic, Ayón i Llull) no el treia de polleguera (74-66, 37’).

A peu canviat, Obradovic va fer coincidir Sloukas, Wanamaker i Muhammed amb Datome i Melli per eixamplar el camp i escurçar el marcador (74-69, 38’). Però ahir la nit no li pertanyia perquè quan va ser l’hora el Madrid no va errar tirs lliures, i quan va fer-ho, Thompkins, un altre que vesteix amb classe en els últims balls, va agafar el rebot ofensiu que valia el títol (83-78 a 18 segons). Amb aplom, el Madrid va aguantar el pols al moment i la nit, com la capital sèrbia, va ser blanca.