El Madrid ha arribat al zenit de la temporada en el millor moment anímic i físic, i que en la segona meitat de la final contra el Fenerbahçe els jugadors decisius fossin Causeur, Felipe, Tavares i Thompkins constata que mentre les lesions el maltractaven no només trampejava sinó que sembrava. El Madrid sap que en un club de les seves dimensions el present és innegociable, però que el demà i el demà passat són igual d’importants.

L’èxit de diumenge és la penúltima prova d’una secció que treballa amb els peus a terra però mirant sempre més enllà, amb una idea de club que té continuïtat a la pista. Al vestidor hi ha unes jerarquies intocables, guanyades a pols, però per sobre hi ha un concepte que governa el tarannà de l’equip. Quan Luka Doncic va pujar a la primera plantilla, l’estiu del 2015, també va entrar al cos tècnic Paco Redondo, el seu entrenador en els dos anys que havia estat en l’equip júnior. La pilota no entra per casualitat, el joc és dels jugadors i en una temporada de 80 partits hi ha espai per a tothom.

Amb Llull fent hores al gimnàs i a la piscina, Doncic va carregar-se l’equip a les espatlles mentre Campazzo anava entrant en dinàmica. Kuzmic es va trencar coll i barres, Ayón i Randolph han estat més de tres mesos lesionats i el fitxatge va ser Tavares, jugador de formació, per aquesta i dues temporades. Quan el joc interior estava enrunat, Yusta i Radoncic van tenir els seus moments. El Madrid va perdre partits i la copa, però sempre ha estat en posicions de play-off i ha dominat la fase regular de la lliga amb mà de ferro. Guanyant, generant confiances i construint.

En la final a quatre, ni contra el CSKA ni contra el Fenerbahçe l’equip blanc va neguitejar-se en els mals moments. “El més important per a nosaltres és que hem arribat aquí sans i estalvis. Estem contents, tranquils i concentrats”, deia Pablo Laso dijous. Belgrad li ha donat la raó.