Adormits

L’ICL va sortir a la pista a la lluna de València. Sense precisió i molt tou, va veure’s desbordat per un rival que, vivint una situació límit, va voler marcar terreny des de l’inici. No va tardar ni quatre minuts Diego Ocampo a aturar el partit (12-0, 4’). El joc hi tenia la seva influència, però calia abans equilibrar l’activitat i l’energia dels nord-africans. A poc a poc, van anar-se trobant i, si bé costava moltíssim contactar amb els pivots –sobretot, Trias i Nacho Martín–, començaven a tenir el control del rebot, fet que els obria el camí cap a la transició. El treball de Sakho va ser molt valuós al principi del segon parcial, per ajustar-ho tot (35-33, 15’). Els locals, però, estaven fins des de l’arc –van arribar amb un 9/13 triples a mitja part– i això els permetia mantenir la iniciativa a l’equador (49-41).

L’equip va tornar dels vestidors amb la idea de fer propòsit d’esmena en la defensa del perímetre del Melilla. Trias i, especialment Nacho Martín assumien el pes ofensiu dels del Bages, però Guerra ara apareixia a l’altra banda, i no hi havia manera d’acostar-se (59-49, 24’). Amb el pas dels minuts, l’ICL dominava encara més el rebot, però el desencert des del tir lliure era un llast. Tot i això, va entrar en els darrers deu minuts en disposició de tot (65-61).

La tensió va apoderar-se dels dos equips l’últim quart. Feia tot l’efecte que els visitants podien tenir el seu moment després d’un triple de Costa (69-67, 35’), però no va ser així. Primer, per la personalitat de Dani Rodríguez assumint amb naturalitat la responsabilitat dels seus i, segon, perquè als del Bages se’ls van tornar a fondre els ploms. Quatre tirs lliures i una cistella en joc en els últims 5:21 de partit, un triple a dotze segons del final quan tot estava resolt. Així no es pot anar enlloc.