FEB

JORDI TRIAS

JUGADOR DE BÀSQUET

“He acabat aixafat i ara he d’escoltar el meu cos”

“Retirar-se no és una decisió fàcil; jo estic preparat per retirar-me, però això no vol dir que ho vulgui fer encara”, diu el gironí, que afegeix: “Disfruto més del bàsquet ara que abans”

Si pugés a LEB Plata, el Bàsquet Girona seria una opció plantejable, però en cas de continuar, la prioritat és Manresa
Com a jugador, vaig madurar tard, amb 26 o 27 anys. Fins llavors, era massa nen i, en l’esport, t’has de fer valer

En gairebé dues dècades de carrera, acumula 403 partits a l’ACB entre el Girona, el Barça, el Joventut, l’Andorra i el València, a més de guardons individuals i títols col·lectius. Entre ells, una Eurolliga, una ACB, dues copes i dos ascensos a la Lliga Endesa, el darrer fa uns dies amb el Manresa. Jordi Trias (Girona, 5-11-1980), MVP de LEB Or els dos últims anys, afronta l’estiu amb la disjuntiva de continuar en actiu o bé retirar-se.

Ha estat una temporada llarguíssima. Ha acabat saturat?
Molt. Em mantinc prou bé físicament per l’edat [37 anys], però en el play-off, he disputat 14 partits en cinc setmanes, jugant 30 minuts de mitjana. Recuperar-me d’un partit a l’altre se’m feia molt difícil. Però tots érem conscients que calia fer un sobreesforç mental.
Tenien pressió per pujar. Va ser una alliberació?
Més que res, una responsabilitat. La gent de Manresa estava tan implicada que, sense voler-ho, et posaven un punt més de pressió. Als esportistes ja ens agrada, però he d’admetre que el prepartit del cinquè partit de la final va ser el més difícil de la meva carrera. Sempre faig migdiada abans dels partits i aquell dia em va costar fer-la.
L’ha sorprès la passió amb què Manresa viu el bàsquet?
Cada afició té les seves particularitats, però a Manresa tenen una devoció absoluta pel bàsquet. És quasi com una religió. He vist gent plorant de felicitat després d’una victòria. I sempre estan al teu costat, animant fins i tot en dies que perds i jugues molt malament. Aquesta fe es trasllada a la pista i ens ha ajudat a tirar endavant partits que estaven mig perduts.
Com va viure la plantilla el canvi d’entrenador [Diego Ocampo per Aleix Duran]?
Amb sorpresa, sobretot pel moment, just abans de començar el play-off. No sé què hauria passat amb l’Aleix, però el Diego ha fet coses molt bones. No ho va canviar tot de cop, sinó que, a poc a poc, va anar introduint el seu estil de joc, gairebé sense que ens n’adonéssim. Però, a l’Aleix li hem d’estar agraïts perquè és part d’aquest ascens.
Va pensar que no pujarien, en algun moment?
Tot l’any he pensat que érem un equip que podia pujar, però a la Corunya en el quart partit i amb 2-1 en contra, vam estar a les cordes. Vam superar-ho i hem pujat perquè ens ho hem currat molt, però no hem tingut una superioritat clara respecte als rivals, com ha fet el Breogán.
Amb l’objectiu complert, quin pensament té del curs que ve?
Ja feia temps que tenia clar que ara volia un parell de setmanes de desconnexió. He acabat aixafat, molt fatigat aquesta temporada i ara he d’escoltar el meu cos. Li ho dec perquè [el meu cos] sempre m’ha apartat de totes les lesions possibles en la meva carrera. Veurem d’aquí uns dies i setmanes, i valorarem si continuo jugant o ho deixo.
El Manresa ja li ha trucat?
Em van transmetre que compten amb mi, que tenien interès que continués a l’ACB, però lògicament, amb un rol diferent, sense tant de pes. Encara se n’ha de parlar amb més detall.
Ha dominat la LEB Or els dos últims anys, amb Barça B i Manresa. No fa l’efecte que se li acabi la corda.
Emocionalment, el bàsquet et porta moments màgics. Per exemple, acabar una carrera amb un ascens a l’ACB, a Manresa i amb la família a la grada seria un final molt bonic. Retirar-se no és una decisió fàcil, i menys encara quan la cosa va bé. Estic preparat per retirar-me, però això no vol dir que em vulgui retirar. Cal analitzar-ho tot. Ara bé, estic en un moment en què, si no és ara, tocarà aviat.
Quan se li apareix per primer cop la paraula ’retirada’?
Fa un parell d’anys. Després de la temporada a València, m’ho vaig plantejar, però la proposta del Barça B va arribar tan ràpid que no hi vaig donar gaires voltes. L’estiu passat, abans de firmar per Manresa, ja ho havia pensat seriosament.
Es plantejaria jugar en una categoria inferior a LEB Or?
Sempre m’agrada jugar al màxim nivell possible. No és cap secret que l’estiu passat en Marc [Gasol] em volia per a l’EBA del Bàsquet Girona, però no ho veia. No creia que fos una categoria on pogués disfrutar. Si ells tenen la possibilitat de pujar a LEB Plata, és una opció plantejable, per bé que, en cas de continuar jugant, la meva idea principal seria continuar a Manresa.
Acabar a Girona seria el final ideal a la seva trajectòria?
Seria bonic acabar on s’ha començat. De moment, seré a Fontajau el 8 de juliol per jugar el partit dels germans Gasol i, si decidís retirar-me, ja seria una manera d’acabar la carrera a Girona [riu].

Passat i futur

Quan mira enrere i veu la seva trajectòria, què pensa?
Que ara valoro més les coses que quan les vivia. Per exemple, jugar al Barça és una passada, però el nivell d’exigència és tan alt, que no ho disfrutes del tot. Potser em diverteixo més amb el bàsquet ara que llavors. Al Barça, semblava que no existia el demà, perdies un partit i s’acabava el món. Globalment, estic content de les meves decisions, si bé hi ha algunes coses que canviaria.
Quines?
Com a jugador, vaig madurar tard, fins que no vaig tenir 26 o 27 anys. Fins llavors, era treballador, però massa nen. I en l’esport professional, t’has de fer valer, guanyar-te el respecte sempre. I, a més d’això, alguna decisió que no va sortir bé, com el meu pas pel Joventut.
Va passar-ho malament allà?
Sí. Vaig entrar al Joventut amb un contracte alt i en un moment de crisi important. Tot el que feia semblava poc pel que cobrava. Però jo soc un professional i el contracte el vam firmar les dues parts. No m’hi vaig trobar mai còmode. I no n’estic responsabilitzant el club. També és culpa meva. Clarament va faltar feeling entre les parts.
Sempre s’ha adaptat als rols, fos de referent o d’última rotació interior. Quin és el secret?
La naturalitat. Si l’entrenador és clar amb mi des del primer dia sobre el meu rol, soc un jugador fàcil. A més, entenc el bàsquet i sé quan un jugador és millor que jo. Per exemple, a València, tenia al davant Dubljevic. Era evident que havia de jugar més. Però, a vegades, també creus que mereixes més minuts i ho has d’acceptar, sense deixar d’entrenar-te intensament. És el que m’han inculcat els meus pares.
Li ha quedat alguna cosa per fer en tots aquests anys?
M’hauria fet il·lusió jugar un torneig oficial amb Espanya. El 2007, ho vaig tenir a tocar i l’últim dia em vaig quedar fora de l’europeu perquè els Raptors van donar permís per jugar a Garbajosa. Em va fer mal en el seu moment, tot i que tampoc diria que és una espina clavada. He tingut la sort de complir molts altres somnis. També m’hauria agradat haver jugat un torneig oficial amb Catalunya i tampoc ha pogut ser.
Com veu la situació política?
Jo vull la independència i crec que el respecte entre tothom és bàsic. I s’ha perdut. El que s’ha fet als presos polítics és una falta de respecte a les persones. Gent normal a la presó és una situació anormal. Sembla que ara no es pot dir amb veu alta els teus sentiments polítics i això és molt greu. M’agradaria pensar que tot es calmarà i s’arreglarà la fractura que hi ha. Però en tinc dubtes. El millor seria fer un referèndum pactat. I, si surt que no, l’endemà tots tan amics. Això és la democràcia.
Entén que hi hagi esportistes d’elit a qui costi ser tan clars?
Evidentment. No és que jo sigui el més valent, sinó que tinc 37 anys. Si en tingués 25, segurament no seria tan clar.
“Qualsevol noi català somia jugar al Barça”, va dir fa anys. Va ser un excés de sinceritat?
Sovint, encara me la recorden [riu]. Potser vaig generalitzar el que per a mi era un somni. Però he parlat amb molts jugadors en tots aquests anys i el 99,9% de jugadors catalans somien jugar al Barça. Tots els clubs tenen la seva màgia i particularitat, però qui diu no al Barça?
I com veu el Barça ara?
La crítica és fàcil perquè en els últims anys, només s’ha guanyat una copa. Però han tingut mala sort amb fugides a l’NBA d’Abrines o Satoransky i el mercat no els ajuda perquè no poden accedir a jugadors top com De Colo, per dir-ne algun. A la meva època, érem un nucli dur amb cinc o sis catalans o espanyols, i els estrangers sumaven i s’involucraven. Repetir aquesta fórmula no és fàcil, però és el que dona fruits. La temporada que ve, s’ha de fer un pas endavant i, sobretot en l’Eurolliga, no repetir un paper tan trist.
Ha tingut mai alguna temptació de sortir a l’estranger?
Un cop. Va ser quan em vaig desvincular de la Penya [el setembre del 2013]. Un agent de l’estranger em va enviar un correu, amb una oferta de l’Iran [el Mahram Teheran]. Em pagaven una barbaritat, una oferta brutal per jugar set mesos. Llavors, els americans hi estaven vetats i els pivots anaven molt buscats. Vaig demanar referències i vaig estar a punt d’anar-hi, però al final també va sortir l’oferta d’Andorra amb un projecte per tornar a l’ACB i vam anar per aquí. Els diners són importants, però a vegades no ho són tot.
Quan pengi les vambes, el seu futur continuarà en el bàsquet?
No ho tinc clar, la veritat. Soc un apassionat del bàsquet, però la reflexió seria com hi continuaria lligat? Ser entrenador no ho veig. Potser sí que m’agradaria treballar amb els joves, ensenyar-los tecnificació, detalls i sensacions arran de la meva experiència de jugador.

Els tirs lliures

El debut a l’ACB.
El moment més emocionant de la meva carrera. Recordaré sempre quan en Trifon [Poch] em va cridar per sortir. Jugàvem contra el Lobos Cantabria, amb el Girona a Fontajau i guanyàvem fàcil [31 d’octubre del 1999]. Em vaig aixecar i el públic va cridar i aplaudir. Pell de gallina.
Xavi Vallmajó, Toni Espinosa i Gerard Darnés.
Vam coincidir a Girona i som grans amics. Sovint anem a sopar. Són els que em van ensenyar a no desviar-me del camí correcte. Són tots tres més importants en la meva carrera del que ells puguin pensar.
Trifon Poch.
És l’entrenador que em va fer veure que difícil que és arribar a l’elit. Jo era jove i no entenia per què no em feia jugar. Però amb els anys he vist que no ho feia perquè no estava preparat. M’entrenava molt, però em faltaven detalls de bàsquet.
La cessió a Múrcia (2001/02, a LEB Or).
En aquell moment, va ser un canvi necessari. Fins llavors, vivia amb els pares a Girona i allà, vaig viure sol, en una ciutat diferent, cosa que em va permetre conèixer el món professional real. Un any molt profitós.
Svetislav Pesic.
Va ser una llàstima que no fos més temps el meu entrenador. Em va fitxar pel Barça i va marxar un mes i mig després de la pretemporada. En les xerrades que vam tenir, ja notava que confiava en mi. És un geni, una persona que va al davant en tot. A vegades, pensava que deia les coses perquè sí, però totes tenien un sentit, un perquè.
Darryl Middleton.
Un exemple. Quan jo era un vailet, ja era un veterà. Un jugador amb una ètica de treball bestial i en la qual t’havies d’emmirallar. Parlava poc, però quan ho feia l’havies d’escoltar perquè t’ensenyava coses. Quan se’n va anar, em va dir que veia futur en mi. I això ho tinc gravat.
Dusko Ivanovic.
El tècnic que em va permetre fer el pas endavant, créixer com a jugador. Em va fer deixar la immaduresa professional i convertir-me en el jugador que soc avui. L’exigència física i mental era extrema, però era el s’havia de fer per dur-te al límit.
L’Eurolliga amb el Barça (2010).
La culminació d’un equip espectacular. Teníem moltíssim talent i, en la pretemporada, dèiem que si no guanyàvem aquell any l’Eurolliga no la guanyaríem mai. I ho vam aconseguir. És un orgull formar part d’aquell equip i, amb molts, tenim relació i un grup de WhatsApp.
L’MVP de copa a Màlaga (2007).
El moment àlgid de la meva carrera. Aquells tres dies vaig jugar molt bé, però sempre dic que jugar amb gent bona et fa més bo. En aquella època, a Navarro li feien molts dos contra un i vaig treure suc d’aquelles situacions.
Amistats en el bàsquet.
És una de les coses que m’ha donat aquest esport que més feliç em fa. N’he fet moltíssimes i en tots els equips. Per WhatsApp o trucades, tinc un tracte gairebé diari amb Toni Espinosa, Xavi Vallmajó, Gerard Darnés, Sada, Roger Grimau, Navarro, Ricky, Pere Tomàs, Lluís Costa, David Navarro, Guillem Vives, Rafa Martínez o San Emeterio.
El rival més dur.
M’he pogut enfrontar a grans jugadors, però Scola era impressionant. Dificilíssim frenar-lo. Quant a equip, sens dubte el Maccabi de Parker, Baston, Jasikevicius i Vujcic. Tenies la sensació que feies un bon partit i et guanyaven fàcilment. Érem el Barça i sentia impotència.
Els companys amb més talent.
Navarro i Bodiroga. Tinc clar que són tots dos, però no et sabria dir quin davant de l’altre. Navarro jugant era impressionant, però entrenant-se, un escàndol. Amb Bodiroga, hi vaig coincidir menys, però tenia el partit al cap. Ho controlava absolutament tot.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)