Una vegada i una altra

Charles Smith, Bootsy Thorton, Kerem Tunçeri, Kaya Peker, Sinan Güler, Ender Arslan, Preston Shumpert, Mario Kasun, Michalis Kakiouzis, Kerem Gonlum i Cenk Akiol dirigits per Ergin Ataman.

Amb aquesta acta va certificar la final de lliga del 2009, l’Efes, imposant-se 4-2 tot i perdre els dos primers partits contra el Fenerbahçe. És l’últim gran títol del club que en els anys 90 va posar el bàsquet turc en el mapa, una lliga que s’afegia a la copa assolida aquell mateix exercici. L’estiu abans del doblet, havia acomiadat David Blatt per fitxar Ataman i dotze jugadors –també van defensar els colors Pedrag Drobnjak, Cliff Hammonds, Dwyane Jones i Milos Vujanic, aquella temporada–, i després de cinc canvis i només una supercopa en la temporada següent, el diagnòstic d’Alper Yilmaz, director esportiu des del juliol del 2009, fou que si havia funcionat una vegada, per què no fer-ho cada estiu, això de fitxar de cap i de nou?

Han passat els anys i l’Anadolu és exactament allà mateix, fitxant per sobre del preu de mercat, puntual i eficient en el dispendi i sent comparsa en l’Eurolliga –només el 2017, amb Perasovic i Agustí Julbe, va quedar-se a un triomf de la final a quatre. “Som l’únic equip que en la situació econòmica actual ha incrementat el pressupost”, deia la setmana passada Yilmaz, que des del 2015 és també el director general del club. “Tenim al voltant d’un 25% més de pressupost.”

Yilmaz, especialista defensiu de l’Efes entre el 2000 i el 2006, ho explicava tot revelant que Shane Larkin ha estat la tercera opció rere Wilbekin i Delaney, i que Derrick Brown té contracte fins al 2019 però que no el volen i no formarà part de la plantilla. Shane Larkin i Derrick Brown, com qui parla d’ases i bèsties.