Una lliga regular de només 26 jornades se li pot fer llarga a l’Spar Citylift Girona? Doncs partits com el d’ahir abonen una resposta afirmativa. Un equip que se sap superior, que ve d’un primer esforç en competició europea i que sap que, si no conflueixen una tarda catastròfica amb el dia somiat del rival, ha de guanyar 10 dels 13 rivals amb tota facilitat. Després passa el que es va veure ahir a Fontajau, que no veus l’anella, que el rival et porta a la bardissa (lluny dels habituals 80 punts) i que acabes guanyant, sí, perquè s’ha de guanyar, però sense brillar. Motivar-se per aquests partits és el que fa llarga aquesta fase regular.

En el primer quart de l’Uni li va faltar un punt d’equilibri en l’anotació, basada en el triple (9 punts) i la transició (6) i li va sobrar algun desajustament al darrere que va donar vida a l’Al-Qázeres (21-20), sempre respirant amb Ferrari i Barbee. Amb Colhado esperant encara l’arribada d’una gran tarda –com menys ansiosa es mostri, més aviat ho aconseguirà–, l’equilibri es va aconseguir més amb Reisingerova, en el segon quart. La txeca ocupa els espais de tal manera que canvia el joc.

Malgrat un inici espès (25-20), l’Uni en fa prou explotant tres o quatre virtuts per trencar el rival. Perquè no és el mateix un contraatac si Murphy roba en primera fila o si ja corre per davant de la pilota. Tampoc és igual que Rosó ataqui en vertical a partir d’un bon bloqueig que si s’ha de buscar la vida en 1 per 1. I el risc d’un triple en transició és molt menor si se sap que Reisingerova i dues exteriors carregaran el rebot.

I així, l’Uni va anar desmuntant un equip prou ben organitzat dintre de les seves limitacions i que procura viure d’un perímetre (Ocete, Ferrari i Barbee) que només necessiten mirar-se per entendre’s. Malgrat això, un 11-2 rematat per sis punts de Hampton obria el primer forat (38-24) i el tècnic visitant mirava i aturava el matx. El 40-28 de la mitja part, l’anotava Colhado en el seu primer bàsquet en joc.