El curs passat la Penya va necessitar 25 partits per guanyar cinc enfrontaments. Enguany en vuit jornades ja els té. Confiança, persistència i fe. Són les tres coses que té la Penya i que, juntament amb el seu joc, la manté ara mateix en una situació de privilegi. Els de Carles Duran guanyen fins i tot els partits complicats com el d’ahir, en què va arribar a perdre d’onze punts però va remuntar amb un Palau entregat. En un nou final a cara i creu als verd-i-negres els va tornar a sortir cara. Dissabte vinent, de nou a Badalona, contra el Fuenlabrada. La Penya ja ha guanyat els cinc rivals que lluiten com el Joventut per la permanència i ara per ara és més a prop de la copa que del descens.

La Penya semblava que sortia llançada amb un 6-0 inicial i amb un Laprovittola en ratxa. Però ràpidament l’Obradoiro va empatar (8-8) i a partir de llavors els de Moncho Fernández van començar a treure màxim rendiment de situacions de tir exterior. Els exteriors gallecs anaven castigant una vegada rere l’altra la Penya, que, a més, ofensivament parlant continuaven en la línia de la temporada: perdent moltíssimes pilotes (onze en el descans). Els de Carles Duran no va trobar el seu ritme de joc, no van poder córrer i quan ho feien prenien males decisions finals. La renda es va disparar als onze punts (27-38) després d’una cistella de Llovet –va ser aplaudit i xiulat en la presentació–. En el descans la Penya anava a remolc (36-43).

En el tercer quart el Divina Joventut només va necessitar 50 segons amb un 7-0 de sortida (43-43). Però de nou l’Obradoiro va tornar a agafar avantatge gràcies a un Pepe Pozas espectacular amb 4/4 triples. Els gallecs tornaven a obrir forat en el marcador (54-62) però de nou la Penya va fer un 8-0 amb un gran Dimitrijevic que va jugar minuts amb Laprovittola (62-62). Va ser llavors quan hi va haver dos factors determinants. D’una banda Pozas va haver d’anar a la banqueta per un cop a l’ull i no va poder tornar a pista. De l’altra, en un final igualat, en un final d’infart una Penya ambiciosa (17 rebots ofensius) va ser capaç de trobar l’esperit del capità Albert Ventura, que va sentenciar amb un triple definitiu a 1:07 (78-73). Moncho Fernández, que va fer les seves habituals defenses alternatives, va jugar els últims minuts sense cap dels dos bases: Albert Sàbat a la banqueta i Pozas lesionat. Cal destacar el partidàs de Dawson, no només pels punts que va anotar sinó pel moment en què ho va fer; l’experiència de dos homes com Todorovic i Harangody, decisius en els moments calents, i el lideratge de Laprovittola, que va aparèixer quan l’equip més el necessitava