L’exemple de Pangos

L’estiu del 2016, un cop acabat el període d’interinitat, el tècnic afrontava el seu primer curs des de l’inici i va instar un sacseig en la direcció de joc. Únicament va continuar Lukas Lekavicius. Sempre amb la premissa de comptar amb tres bases en el roster i molts cops fent-ne coincidir dos en pista, Jasikevicius va apostar per Kevin Pangos i Leo Westermann. Tots dos amb un perfil molt marcat: joves (23 i 24 anys llavors, respectivament), amb potencial –el francès, amb una carrera cuita a foc lent per culpa de les lesions de genoll–, ambició per créixer i avalats per la seva ètica de treball.

Un any després, tots tres eren millors. La rauxa tímida de Lekavicius des de la banqueta va arribar a un grau d’optimització (8,3 punts i 3,5 assistències en 18 minuts) que el va dur al Panathinaikòs. De fet, Xavi Pascual el tenia clissat des de la seva etapa al Barça. I el joc de Westermann, amb continuïtat i sense imponderables físics, va assolir tal substància que el CSKA l’escolliria per cobrir el buit d’Aaron Jackson. “D’ell, se n’aprèn cada dia, en cada entrenament. És metòdic, minuciós i para atenció en cada detall. No et pots relaxar ni un segon. Mai”, exposava l’actual base blaugrana Kevin Pangos a la premsa lituana quan tot just acabava el seu primer curs a Kaunas. El canadenc exemplifica com ningú el creixement exponencial d’un base sota el mestratge de Jasikevicius. Molt condicionat la seva primera temporada pels baixos percentatges en tirs de dos (28,4%), va acabar la passada com un dels millors directors de joc de l’Eurolliga. A banda de la capacitat per generar en el joc per parelles –de forma especial, el pick and roll executat amb Jankunas, el més prolífic de la competició–, va aprendre a involucrar els companys en l’entramat col·lectiu, gràcies al joc ofensiu dictat fins a l’últim detall pel tècnic lituà. Un joc amb la prioritat de tenir cura de la pilota –des que va arribar, el Zalgiris es troba en el Top 5 d’assistències– i ocupar els espais, amb moviments constants i amb tot el sentit del món dels cinc jugadors.

Pangos va ser l’únic nexe en la posició de base entre el curs 2016/17 i el 2017/18. L’acompanyarien Vasilije Micic, que havia enlluernat al Tofas Bursa turc, però no s’havia consolidat en cap equip de primer ordre, i Dee Bost. Aquest últim, en l’actualitat en les files del Khimki, va durar un parell de mesos i ben aviat el substituiria Beno Udrih. L’eslovè, de tornada de l’NBA, va posar el contrapunt d’experiència, amb un rol limitat i específic, ja que els que estaven destinats a tallar el bacallà eren Pangos i Micic. El còctel no podia haver sortit millor i va arribar al clímax en la sèrie de play-off contra l’Olympiacòs, culminada amb el pas a la final a quatre de Belgrad. Entre els tres, marcarien el tempo, sempre extremament lent segons els paràmetres d’aquest Zalgiris, i acabarien sumant 46 assistències per 14 pèrdues en quatre partits. Una ràtio de 3,3.

Construir, un altre cop

L’èxit té peatges i el del Zalgiris va ser veure com Pangos (Barça Lassa) i Micic (Anadolu Efes) tenien noves destinacions, quan el curs tot just s’havia acabat. A Kaunas, tenen un pressupost limitat, però saben el que porten entre mans. A principis de juliol, va arribar Nate Wolters, que va militar el curs passat al Chalon francès. Més tard, es confirmarien el retorn de Westermann i l’arribada del rookie a Europa Derrick Walton Jr.. El nou sacseig en la posició de base és imperceptible en les xifres. El campió lituà continua tenint un dels ratings ofensius més alts (cinquè, amb 103 punts cada 100 possessions, segons dades de @OverBasket) tot i tenir un ritme de joc lent, de 78,5 possessions per partit, els quarts que menys. Wolters ho ha captat tot ràpid –14,5 punts i 5,3 assistències i 15,3 de valoració–, com si hagués estat fent-ho tota la vida. L’èxit d’un entrenador i el seu mètode.