Feia poc, però l’inici de temporada va ser molt intens, i més encara si estàs en competició europea. Es genera molt de desgast físic i mental. Parar va sempre bé per carregar piles i fer un reset.

Que el temps passa molt ràpid. Anys enrere, mai m’hauria pensat que em trobaria en aquesta situació i ho estic disfrutant. Soc un privilegiat de treballar en aquest projecte, fent el que m’agrada i, a més, a casa meva.

Sempre es diu que costa més ser profeta a la teva terra. No ho sé. Particularment, estic molt agraït al club per confiar des del primer moment en mi, i perquè la confiança es manté.

Jo parteixo de la visió que, en aquestes feines de responsabilitat en un esport visible i de primer nivell, sempre ets observat i tens pressió alta. No noto res d’especial per ser de Girona.

Sens dubte, però crec que en totes les feines ha de ser així. Has d’estar predisposat a evolucionar, a aprendre coses noves cada dia. Sense formació contínua, hi ha estancament. Jo, en aquest temps, he millorat i he viscut experiències en primera persona que m’han fet créixer, en el bàsquet, però també en aspectes que rodegen el món de l’esport professional. I l’Èric Surís del 2020 també serà diferent de l’actual.

Segurament, qualsevol dels partits de la temporada passada de les eliminatòries de l’Eurocopa, contra l’Olympiacòs, el Virtus Ragusa o el Galatasaray. S’hi va englobar tot: saber estar i alguna victòria grandiosa a domicili en ambients calents, hostils; un nivell de joc extraordinari a casa i una química especial amb l’afició, a Fontajau.

El nostre públic i els gironins, entre els quals em compto, quan ens hi posem ho fem de debò. En les primeres fases costa sempre tenir caliu, però no tinc cap dubte que, a mesura que avanci la temporada, tornarem a viure ambients com el dia de l’Olympiacòs. Aquell dia, en el 99% dels seus atacs, no se sentia res al pavelló. Era gairebé impossible comunicar-se.

N’hi ha dos de la temporada passada i que posaria en el mateix sac. L’eliminació de l’Eurocopa contra el Galatasaray i la derrota en el primer partit de la final de Lliga Femenina, a Salamanca. Van ser desenllaços cruels en dos partits ben controlats segons el nostre pla i que al final s’escapen per detalls petitíssims. Et genera ràbia, però també sabem contra qui ens enfrontàvem, equips top.

Nosaltres sempre treballem per guanyar, però l’Avenida és el dominador en els últims temps. És una realitat, com també ho és que és un club consolidat des de fa dècades. Nosaltres estem en aquest procés de creixement, fent-nos un espai entre els grans. No podem jurar que guanyarem un títol, però puc assegurar que ho donarem tot per treure’ls aquesta hegemonia. Obsessió? Per a nosaltres, el repte és prendre a l’Avenida el primer lloc, però també el tercer classificat pot estar obsessionat amb nosaltres perquè des de fa temps ningú ens ha pogut fer fora del segon lloc en competicions FEB. Té molt mèrit mantenir-se on som, i més en una lliga que està creixent amb projectes com el Gernika o el València.

Res és fàcil enlloc. A vegades, es donen coses per fetes en altres àmbits, com el Barça d’handbol en l’Asobal, obviant tota la feina que hi ha al darrere. Qui hi entén, d’esport, qui coneix l’alta competició, sap les dificultats de jugar dos partits per setmana. Això no és un videojoc, on passes pantalles fàcilment. Els rivals també juguen i se’ls ha de respectar perquè cada any es van reforçant per acostar-se a nosaltres. El que ens ha d’obsessionar és no relaxar-nos i treballar dia a dia per citar-nos en més finals contra l’Avenida. El trajecte fins allà mai serà fàcil.

Soc dels que pensen que el treball diari i la competició serà qui ho dirà. Dir-ho basant-se en noms i fitxatges no serveix per a res. He sentit a dir fins i tot que amb els fitxatges de la Laia [Palau] i la Shay [Murphy] i la seva experiència, podem guanyar les finals. De moment, no som a cap final. Hi hem d’arribar, i parlar de coses que encara no hem assolit no fa cap bé. Hem de tenir molta humilitat.

Que busquem guanyar títols no és cap cosa nova, sinó una realitat des de fa temps. No d’ara. Nosaltres tenim les mateixes ganes i ens imposem la mateixa exigència que la temporada passada i l’anterior. De moment, estem veient que l’equip funciona i camina en bona progressió tot i tenir el hàndicap d’haver hagut de fer la pretemporada durant la temporada.

L’Eurocopa és una competició que ens il·lusiona moltíssim i tant de bo poguéssim situar-nos un altre cop a quarts de final i a veure si podem arribar a semifinals. Volem arribar lluny, però ens ha tocat un grup difícil, tot i el 3-0 actual. El Gernika està molt fort, el viatge a Hongria no serà gens fàcil i la União Sportiva de les Açores ja s’ha vist que no era l’equip de fa dos anys.

Comparar mai és bo i, en aquest cas, se’m fa difícil perquè és en abstracte. Estaríem comparant una plantilla que ja no existeix amb una que tot just està en fase inicial. És cert que tenim més experiència, però hi ha altres aspectes que s’han d’acabar de veure. Som menys jugadores i això també té els seus punts a tenir en compte en ajustament de càrregues i en partits.

No tinc res a retreure en aquest sentit. Cada jugadora coneix el seu paper dins l’equip i totes ho han entomat amb humilitat. Fins i tot en la derrota, que és quan es creix i es posa tot una mica més a prova. La plantilla està unida, amb molta cohesió interna, i aquest és el primer pas per crear un equip gran.

Un duel particular sempre pot marcar, però no deixa de ser un partit més de la lliga, i nosaltres també ja hem perdut a la Seu. L’enfocarem com un partit de màxima rivalitat, un clàssic, però no podem deixar de pensar en els anteriors. Això no són faves comptades i no hi ha cap garantia ara mateix que els guanyarem tots abans d’aquest.

No parlaria d’avís perquè faria la sensació que la cosa no rutlla o no va pel bon camí. I no és el cas. Van fallar moltes coses, més errades defensives del compte, mentalment no vam estar en el partit, cansament... Una mica de tot. Però en cap cas va ser per desgana o falta d’actitud. L’equip va voler, però no va poder. Vam provar-ho tot i no va sortir res. A més, des de la primera part vam quedar-nos amb set jugadores perquè la Keisha [Hampton] es va lesionar. Partits com aquest ajuden a recordar que tot costa molt.

Les vuit disponibles estan treballant a màxim rendiment. No hi ha cap queixa d’elles des del punt de vista tècnic. Estem molt satisfets d’elles i també de les joves, que aporten el seu gra de sorra i no se’ls pot sobrecarregar de responsabilitat. Nosaltres ens hi farem al màxim per aconseguir els objectius. Si em preguntes en què pot influir continuar amb rotació de vuit? No ho sé.

Nosaltres com a club, i jo em considero entrenador de club, vam decidir junts un projecte per a aquesta temporada que tenia el seu risc i era fer una plantilla curta. Penso que era l’aposta que necessitàvem. I ens hem trobat en el dia zero que tenim una baixa de llarga durada en la posició en què tocàvem fusta perquè no passés res durant la temporada. La situació és així. A partir d’aquí, i com a tècnic de club, assumeixo la seva decisió i intentaré fer el màxim per tirar-ho endavant.

Aquesta anàlisi li pertoca més al Xavi [Fernández] o al Pere [Puig]. Nosaltres el que hem de fer és treballar excel·lentment, com fem cada dia.

Per a mi no, perquè les conec bé. Estem molt contents amb elles, són jugadores amb molta projecció que tant de bo puguin arribar algun dia a l’elit. Però hem de ser conscients, i així ho hem comentat amb elles, que ara estan en una altra fase. No les podem cremar. Hem dissenyat un projecte específic per a elles des de moltes vessants formatives i tant de bo pugui donar fruits en el futur.

Seria un error. No podem pensar que hi posem una jugadora i tot estarà solucionat. Trencaríem el projecte i la planificació. Seria fer una trampa gegant al solitari que no serviria per a res. En la mesura del possible, els estem donant cabuda, premiant el seu esforç amb algun minut de rotació puntual en partits a Fontajau. Però hi ha situacions de màxim nivell competitiu per a les quals encara no estan preparades avui.