Molta il·lusió. Viure l’NBA des de dins ja és un somni i en els últims anys la meva posició en els staffs ha anat avançant i millorant. Un All-Star no és el mateix que la lliga perquè estaré amb les estrelles, moltes de les quals estaran al Hall of Fame, i em fa il·lusió més que pel partit perquè ho podré explicar als meus fills, nets i amics. Formar part d’un esdeveniment com aquest és un honor com a entrenador i dono les gràcies als jugadors, que ho han aconseguit amb el balanç de victòries i derrotes.

Tots el que busquem és creixement individual. Vaig escollir marxar de Cleveland per anar a Denver i va ser una bona opció. Hi ha hagut de tot però és un equip jove, que està creixent, i com diu tothom som un equip que evoluciona; disfrutes veient-lo jugar per la il·lusió que tenen i perquè van adquirint experiència.

La bona sintonia que tenim és determinant. Els Nuggets són un equip molt gran i una de les claus en la meva decisió és que ja coneixia el Mike del meu primer any a Cleveland. Aquesta confiança és el que més val. Després t’adaptes perquè són equips de 13 persones i has de saber la teva feina, què pots aportar. És molt selectiu, t’has d’adaptar i fas el possible per aportar el que necessita l’equip.

Ell va tenir l’oportunitat d’entrenar a Sacramento i no va anar bé segurament per la decisió d’un propietari, perquè havia fet una bona feina als Kings, ara és aquí, a Denver, els últims quatre anys i el seu balanç de victòries ha anat augmentant amb el creixement dels jugadors. Aquí es té més paciència per construir en comparació amb Europa, on s’ha de guanyar per sobreviure o per guanyar títols; aquí si ets més pacient pots fer coses més consistents. Veurem què passa al play-off perquè és diferent de la lliga regular i ens falta experiència, però és il·lusionant.

T’has de centrar en el treball del dia a dia. Que surti el teu nom en les travesses de les banquetes NBA et fa il·lusió, però això no et dona res. Forma part d’aquesta feina i al final és un reconeixement més, però en realitat és el que és i seguir gaudint d’aquesta temporada és el que em fa més il·lusió.

Això és com tot. Quan arriba una oportunitat com aquesta, si és que arriba, és molt complicat dir que no. Una altra cosa és si tens on triar. Però com que no és el cas sent un entrenador jove, si arribés el cas la il·lusió seria el primer que tindria per menjar-me el món. Després ningú és perfecte i n’aprenem a base d’errors i experiència. Una feina com aquesta és molt important però no s’ha de tenir por i jo no en tinc.

Vaig deixar una bona empremta. Establir aquestes relacions és el que et porta a ser on ets i em fa il·lusió perquè la meva dona és de Cleveland, la família és d’allà i hi tinc molts amics. Sí que soc de Badalona, però si hagués d’escollir un lloc aquí, als Estats Units, jo soc de Cleveland. Tornar a casa i que et valorin així és molt important.

El que considero és que jugadors que el curs passat no tenien protagonisme ara entren en rotació i estan ajudant a guanyar partits. Tot gira a l’entorn del Jokic. Crec que és una superestrella bastant atípica perquè fa millor els altres i a tots els agrada jugar per ell i a ell li agrada distribuir el joc. Veure el dia a dia i el creixement de tots ells és el que dona sentit a la feina com a entrenador.

Quan fas una cosa així mai saps com sortirà i et deixes portar per la il·lusió. Llavors vaig deixar moltes coses enrere a Badalona, era un repte. S’han de sacrificar moltes coses per fer el que realment t’agrada, això et fa tenir una mentalitat de no tenir barreres; he tingut clar que fer les coses que t’agraden amb treball i il·lusió és el que realment val.