Quan Zeljko Obradovic (9/3/1960), aquell base més bregador que de talent comparat amb els de la seva generació, va decidir el 1991 (amb només 31 anys) penjar les vambes, ningú es podia imaginar que s’acabaria convertint en el que ha estat. Va agafar el Partizan, on havia jugat set anys (1984/1991), i el va fer campió d’Europa. Jugant com a local a Fuenlabrada per culpa de la guerra. Un any després aniria a Badalona, on faria campió el Joventut. El següent, al Madrid, i va començar a fer gran la seva llegenda. Va estar dos cursos a Treviso sense triomfar però va ser al Panathinaikòs on es va fer d’or amb cinc Eurolligues en 12 temporades. Per allà on passa és un ídol. Tothom parla del cicle del Madrid els últims vuit anys on ha estat en sis final four. Obradovic complirà la seva 18a presència en una cita així. Què té d’especial Zeljko? Té l’ADN serbi de caràcter guanyador, viu pel bàsquet 24 hores i sobretot ara mateix té credibilitat, una cosa que a grans entrenadors els ha costat tenir-la o guanyar-se-la. Obradovic això ho gestiona com ningú i no només els jugadors volen anar amb ell sinó que el club turc li dona carta blanca en tot. És carta guanyadora i ho demostra any rere any. Té contracte el curs vinent amb el club turc i també el seu ajudant Josep Maria Izquierdo, el català amb més Eurolligues (2). En aquesta edició hi haurà els tres últims campions: CSKA (2016), Fenerbahçe (2017) i Madrid (2018).