Un grup de jugadors van canviar la història del bàsquet modern a Catalunya i Espanya per a sempre més. Epi, Solozábal, Jiménez, Norris, De la Cruz i, és clar, Chicho Sibilio van convertir el Palau Blaugrana en el temple que encara és avui i van posar punt final a l’hegemonia del Real Madrid en la lliga espanyola. Siblio (2,00 m, 3-10-1958) va morir ahir als seixanta anys a la República Dominicana a la seva finca de Nigua. La salut se li havia agreujat en els últims temps a causa d’una diabetis. Era un símbol. Va estar en el lloc i el temps adequat per esdevenir un esportista immortal.

Format al seu país, Sibilio va arribar a les categories de base del Barça com a pivot especialista en rebots i va acabar sent un dels triplistes més letals del bàsquet europeu. De fet l’equip blaugrana, amb Aíto García Reneses, va ser dels primers del continent a acabar els contraatacs amb llançaments de tres punts –la línia es va introduir el 1984– gràcies a la punteria del dominicà i del seu company d’aventures en la línia exterior, Epi.

Ara que els d’aquella generació recorden amb enyorança els anys 80 els seguidors del bàsquet i sobretot del Barça no oblidaran un aler que va lligat a jornades memorables en la història del bàsquet blaugrana, com la recordada “lliga de Petrovic” amb el Palau cremant per sobre del punt d’ebullició. Hi va haver altres grans moments, com la primera lliga amb Antoni Serra (1981) i la llegendària Recopa de Grenoble amb un pavelló a vessar de senyeres (1985) contra el Zalgiris de Sabonis.

Sibilio, amb tot, també va viure la cara més amarga de l’esport d’elit, les derrotes. I algunes de ben dures, com aquella final de la copa d’Europa a Ginebra (1984) quan els blaugrana van topar amb el Banco di Roma i sobretot amb Larry Wright, un base que semblava ungit al Vaticà i amb el qual no només Sibilio sinó tots els jugadors d’aquell equip van tenir posteriorment malsons reincidents.

Sibilio també va patir en la seva pròpia carn l’auge formidable del Jugoplastika de Split de Kukoc, Radja i companyia. El Barça viatjava el 1989 com a favorit en la final a quatre de Munic. La copa d’Europa no podia esperar, però en la semifinal els croats van començar el seu propi camí cap a la glòria.

Sibilio, que en els seus últims anys amb el Barça ja havia tingut problemes amb Aíto, que preferia cada vegada jugadors més físics, va deixar el club. Ho va fer després d’una dècada en què va conquerir cinc lligues, vuit copes, dues recopes, una Korac i un mundial de clubs.

El 1989 va fitxar pel Taugrés de Vitòria, on es va convertir en el primer jugador de la història de l’ACB a arribar als sis mil punts anotats. Aquesta era la seva principal arma, la facilitat per anotar no només llançant de fora sinó també penetrant amb elegància. El 1993 es va retirar.