És innegable que s’ha fet una plantilla i fitxatges increïbles, però tot i el potencial que tenim, hem de veure com s’encaixen totes les peces. L’objectiu és ser a la final a quatre.

Encara no. Els noms no fan un equip. Hi ha plantilles espectaculars, com el Fenerbahçe, el PAO, el Milà, el Madrid i el CSKA, que no estan per sota nostre sobre el paper. Això és molt llarg, però d’entrada tenim els ingredients per somiar.

He estat dos anys amb Pesic: l’un el vaig jugar de base i l’altre, d’escorta. A l’estiu em va dir que volia que aquest any tingués minuts de base i tinc l’experiència per fer-ho.

Estic jugant des dels 5 anys i en tinc 32. Això vol dir que he estat tota la vida jugant i treballant per arribar a un moment així i hi ha pocs jugadors que poden dir que són campions del món. Sent d’una ciutat de bàsquet com Badalona, imagina’t tot el que representa. Estic content pels meus pares, amb qui vaig anar a mil camps de Catalunya a les nou del matí. Els nens que juguen ara no ho veuen: pot passar si t’agrada, però sobretot si treballes molt.

Fa molts anys que estem junts, amb el mateix entrenador, la mateixa filosofia. Més que una selecció, es podria dir que som un equip, perquè tothom sap el seu rol i el que ha de fer.

A la Penya el planter es treballa de manera excel·lent. Si la situació econòmica del club hagués estat millor, hauríem pogut fer coses semblants al que va fer la Penya dels noranta amb Villacampa, Jofresa i companyia. Ricky i Rudy van marxar; jo, a Vitòria, i si aquella generació s’hagués pogut aguantar, potser s’haurien pogut guanyar títols. Jo, que des dels 5 anys soc del Badalona, segurament no hauria marxat mai, perquè hauríem jugat Eurolliga sempre.

Espero que arribi aviat.

Juguem massa partits. La filosofia del bàsquet europeu és que mai pots perdre. Si perds, és un daltabaix i una crisi. És complicat físicament i mentalment. És un moment de canvi, i els jugadors n’estem patint les conseqüències. D’aquí a 5 o 10 anys, espero que tot estigui millor perquè els joves d’ara no pateixin per la seva salut.

També va ser per necessitat. Vaig debutar més tard perquè físicament no estava preparat. Fins als 20 anys no vaig pujar al primer equip. En aquella època, l’Aíto va confiar en mi. Ara tot va molt ràpid i tothom té pressa. Amb 18 anys, els joves volen anar a l’NBA, és igual si estan asseguts a la banqueta o al gimnàs. Dels 18 als 22 anys s’ha de jugar on sigui; si no, el potencial no evoluciona.

Vaig estudiar disseny gràfic i d’interiors quan tenia més temps, quan jugava al Prat. El pla Bolonya va ser una trava. Vaig dissenyar una tipografia relacionada amb el bàsquet per fer-la servir a les xarxes socials i vam guanyar algun premi Laus. A vegades no es diferencia el Pau Ribas persona del Pau Ribas esportista. De moment, el Twitter és el Ribas esportista.

No tanco cap porta. Ara la Penya està ben gestionada, estem en el millor moment i tots els socis estem contents. Tot i que em queden anys de joc i vull estar a un nivell alt, penso en el futur, hi dono voltes. Tinc clar que no seré entrenador, no tinc paciència i vull canviar el tipus de vida.

Costa mullar-se, perquè només et penalitza. La gent està en desacord si et situes en algun extrem.