Bàsquet FEB

ALEIX FONT

JUGADOR DEL BÀSQUET GIRONA

“Estic preparat per assumir la responsabilitat”

El jugador del Bàsquet Girona, cedit pel Casademont Saragossa, afronta el debut en la categoria confiat en les aspiracions de l’equip i sense preocupar-se per les expectatives que ha generat la seva arribada

Patrocini

Aleix Font (1998, Barcelona) ha arribat a Girona cedit pel Casademont disposat a demostrar el talent ofensiu que va exhibir en la seva etapa de formació. Avui l’equip de Carles Marco debuta a Fontajau contra l’Alacant (18.00 h).

Abans del primer partit quines expectatives tenen?
Som un equip amb química. No em canso de repetir que tenim set jugadors catalans. Això fa que les coses siguin més fàcils perquè tenim bon feeling i en Carles està fent una bona feina per donar-nos eines perquè a poc a poc anem treballant millor. És una lliga molt complicada però volem estar en el grup d’equips amb aspiracions.
El Girona de la final de la Lliga Catalana és el que veurem?
Hi va haver errors de concentració que no hem de cometre a mesura que avanci la lliga però es van veure alguns signes d’identitat. Fem un bàsquet lliure amb molts espais que permeti als jugadors explotar les seves qualitats individuals.
Tenen una de les millors línies exteriors de la lliga?
Som jugadors amb talent i molta pólvora a les mans, però tenim l’oportunitat de fer un joc més controlat si volem amb dos bases o fer un joc més ofensiu amb alers més anotadors. Durant la lliga ens anirem trobant diferents situacions i haurem d’adaptar-nos-hi.
Parlant de bases, què li sembla Sàbat?
Sabia que era un tros de jugador. A l’Obradoiro ja em van parlar molt bé d’ell també en l’aspecte personal. Només puc elogiar-lo ara que l’he conegut. Ens aporta talent, maduresa i saber estar a lloc en cada moment.
El seu nom sempre va associat al terme ‘eterna promesa’.
El món de les expectatives és una cosa que existeix en el bàsquet i has d’aprendre a conviure-hi. Les expectatives que es posen sobre meu no les controlo jo. Al final jo estic aquí per fer la meva feina, millorar cada dia i no pensar-hi gaire perquè de vegades poden fer més mal que bé.
El millor record deu ser l’Eurolliga júnior amb el Barça?
Doncs mira, ara hi penso i crec que la situació en què ens trobàvem és força semblant a la d’aquest any perquè era un equip amb un gran nombre de jugadors catalans que per ser un júnior del Barça és una cosa estranya. Per això teníem aquella química. Els meus companys també eren els meus amics i això ens va ajudar a rendir com a grup sobre la pista i al final vam ser el millor equip d’Europa. És un dels grans moments de la meva carrera, el recordo sempre amb nostàlgia i encara en parlem entre nosaltres.
I el pitjor moment, la cessió al Brose?
De tot se n’aprèn. Quan tot va bé ho has d’assaborir, i quan les coses van malament has d’intentar que això no t’enfonsi. Com diu Ricky Rubio, “never too high, never to low”. una bona filosofia de vida. Havia d’assimilar una situació dolenta i utilitzar-ho per fer alguna cosa positiva. En aquells dos tres mesos em vaig centrar a millorar el meu cos, vaig fer molt de gimnàs i vaig treballar la tècnica individual.
Li exigeixen més defensa i un joc més físic?
Són assignatures pendents però es tracta de millorar en tots els aspectes del joc posant èmfasi en aquestes coses, molt rellevants en el bàsquet modern.
És molta responsabilitat ser considerat l’anotador de l’equip?
La idea del joc ofensiu és que sigui una responsabilitat compartida perquè l’equip ho agrairà i serà més fort. Però estic preparat per assumir tota la responsabilitat que calgui.
Serà diferent aquesta LEB Or que la que va conèixer?
És potser la més forta dels últims anys. Baixen força jugadores de l’ACB i veig equips amb grans plantilles, com el Breogán, la Corunya, el Granada i l’Alacant. Som un equip molt jove i ens haurem de guanyar el respecte a la pista.
És normal que un president vulgui jugar amb l’equip?
En Marc no és un president canònic. És un jugador professional com nosaltres i aquests dies ha vingut a aconsellar-nos i donar-nos ànims.
Els seus inicis en el bàsquet van ser curiosos.
Sí. Anava a l’escola Josep Tous, a Sants, on la meva mare és professora. Allà tothom jugava a futbol però els de la nostra classe, P4 o P5, vam anar un dia a fer una prova a l’antic pavelló del JAC Sants. Els nens del 1998 érem els únics que jugàvem a bàsquet i vam anar pujant categories plegats. Molts dels meus millors amics són aquells nens.
I com va acabar a Irlanda?
El meu pare hi va anar per feina i ens hi va portar quan tenia deu anys. Al principi no hi volia anar de cap manera però va acabar sent una gran experiència. Vaig fer nous amics i vaig aprendre l’anglès en tres mesos. Vaig jugar a bàsquet i, de fet, va influir en l’estil que he acabat tenint com a jugador perquè a Barcelona era un dels jugadors alts però allà van posar-me amb nens dos o tres anys més grans i vaig haver d’aprendre per força habilitats de jugador exterior. Quan vaig tornar aquí d’infantil era un jugador alt però amb habilitats d’un exterior.
L’etapa a la base del Barça com la recorda?
Tots entrenadors però molt bons, el primer Orellana, que ara és assistent del primer equip. Després Calderón, Julbe i Ocampo. Tots em van ajudar.
Per què costa tant veure jugadors del planter al primer equip del Barça?
Sovint té a veure amb l’estabilitat del projecte i hem viscut uns anys turbulents. Ara amb Saras sembla que hi pot haver aquesta estabilitat i ja estem veient alguns jugadors que pugen.
Quan sentia que havia de ser el nou Navarro què pensava?
Visc a tres minuts del Palau i sempre ha estat el meu referent. Quan algú em deia que m’hi assemblava em feia sentir orgullós tot i que no pensava en cap moment que seria com ell. Treballes per fer-te el teu propi personatge. Vull ser Aleix Font, no Juan Carlos Navarro.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.