Quan voli la pilota pel salt inicial de l’Spar Girona-Ensino d’aquest vespre, el “tot torna” es farà realitat un cop més: Alfred Julbe s’asseurà a la banqueta local de Fontajau per dirigir un equip professional. Dilluns farà 27 anys d’aquell Valvi-Càceres (69-83) que va precipitar el seu adeu a l’elit esportiva gironina, en la qual s’havia implicat des de la seva arribada (1989) a una ciutat de la qual ja no ha marxat. Julbe, que venia de la Penya i estava impregnat del seu esperit, que trencava el tòpic d’entrenador cridaner que fia les victòries a la testosterona –hi havia qui l’anomenava filòsof amb intenció despectiva–, que presentava l’esport com a eina (una, no l’única) de formació integral de les persones, veia possibilitats que Girona fos la nova Badalona del bàsquet català. I no venia fum perquè, a banda de parlar, s’hi arromangava. El flegmàtic i racional posat de Julbe es feia escoltar en una Girona on el bàsquet top no formava part del paisatge esportiu. Amb la perspectiva dels anys i tots els matisos que es vulgui, Julbe i el seu discurs van ser bàsics per popularitzar la cultura del bàsquet a la ciutat.

El flamant nou entrenador de l’Spar Girona també va ser fonamental per aconseguir que la necessitat d’un gran (per l’època) pavelló esportiu fos una percepció majoritària a la ciutat. Poques vegades un club –aleshores el presidia Joaquim Vidal– haurà tingut en un entrenador un aliat tan eficaç per pressionar qui havia de posar en marxa l’obra –l’Ajuntament i l’alcalde Joaquim Nadal– i vèncer les seves reticències. Uns degoters en un Valvi-Joventut del 17 de març del 1991 van convertir aquella mar de fons en una onada gegant reivindicativa i Fontajau va ser una realitat en dos anys.

El nou pavelló es va inaugurar el 4 de setembre del 1993. Paradoxalment, l’entrenador que tant havia batallat per edificar Fontajau no hi faria carrera. Julbe només hi va dirigir quatre partits, contra el València, el Saragossa, l’Osca (copa) i el Càceres, l’últim, el 9 d’octubre. S’hi ha tornat a asseure a la banqueta, però com a visitant, amb el Saragossa, la Penya o el Càceres. Julbe exhibia residència i militància gironines –no només ciutadana, ja que de les topades inicials amb Nadal en va sorgir una ferma amistat que també es va traduir en suport polític a l’alcalde socialista– i, en canvi, era el foraster. Vint-i-set anys més tard, i també gràcies al fet de ser un gironí més –l’Uni volia un entrenador arrelat–, li arriba l’oportunitat de treure’s l’espina i, per fi, ser protagonista d’èxits en aquest escenari que va contribuir a aixecar.