Doncs la veritat és que al mateix moment va fer mal perquè vam tenir l’or a tocar durant 35 minuts, i en els últims cinc se’ns va escapar perquè Bèlgica és un equipàs i ho van fer molt bé. Però l’endemà o al cap de dos dies ja estàvem molt contentes del que havíem aconseguit, també per com ho havíem fet, perquè al final també ens faltaven diverses jugadores que segurament haurien estat entre les dotze, com Astou Ndour o María Araújo. I també hem de tenir en compte com vam començar el campionat, perdent contra Letònia… Crec que hem d’estar molt contentes i orgulloses del que hem aconseguit.

Va fer mal sobretot per això, perquè vam anar al davant en el marcador durant 35 minuts. Tant de bo el partit hagués durat 35 minuts i no 40. No crec que ens faltés res en concret… El partit hauria pogut caure a qualsevol dels dos costats, però elles van saber fer millor les coses al final. Diria que el partit no el vam perdre nosaltres, sinó que el va guanyar Bèlgica.

[Riu] Sí que és veritat que en el que més destaco és penetrant, perquè al final el meu joc és de velocitat, el meu punt fort és el físic, i si tinc l’oportunitat d’acabar sota cistella, sempre és la meva primera opció. Però ja fa diverses temporades que acredito un bon percentatge en tir de tres. Al final crec que són més aviat prejudicis que tenim sobretot aquí a Espanya, perquè quan he marxat a l’estranger ni ho sentia a dir, que no tirava bé. És un tema de què he parlat amb diversos entrenadors meus i sempre m’han dit que tirés sempre que pogués, “perquè quan tires, fiques”.

La veritat és que ni hi compto, que estic en un dels equips més forts. Sí que ets conscient del potencial que té l’equip, però jo crec que es tracta més d’anar confiada que podem fer bé les coses. Zero pressió, però tampoc relaxar-se com si haguéssim de guanyar segur. Simplement vas a jugar, i llavors sortirà com surti perquè és un esport i, com sempre, pot haver-hi un mal dia.

Al final a Espanya tenim molt de talent, i això fa anys que es veu. A més,a part del talent, hi ha el treball que es fa des de la base, en categories inferiors. Per tant, jo penso que hem de continuar igual. Espanya té un gen competitiu que poques seleccions tenen, i això juga molt a favor nostre. L’ambició és sempre guanyar.

Crec que hem fet una molt bona temporada en general. A l’LF hem estat les més regulars i el primer any d’anar a Eurolliga hem estat a un pas de la final a quatre. Potser la copa és el que més mal ens va fer, perquè hi vam arribar molt cansades, però crec que en global hem d’estar superorgulloses del que hem aconseguit. En l’aspecte individual, jo sempre dono el màxim de mi, fins i tot la temporada passada, que va ser la pitjor que he tingut a la meva carrera i quan em vaig sentir més incòmoda a pista. Aquesta temporada ha sortit bé i estic contenta d’haver aportat el que em demana tant el club, com el cos tècnic, com les companyes.

El València Basket fa uns anys que ho està fent molt bé. Jo estava jugant a l’estranger molt a gust i no tenia pensat, encara, tornar a Espanya, però quan el València em va parlar de l’ambició i l’objectiu que tenia el club d’anar creixent any rere any i anar complint objectius, doncs no m’ho vaig pensar dues vegades.

El Salamanca fa molts anys que demostra el nivell que té, sempre competint fins al final a la lliga espanyola i competint molt tots els anys a Eurolliga. Per a nosaltres ja és molt important el fet de guanyar la lliga, però sí, guanyar-la amb un 2-0 contra un equip com Salamanca i, a més, guanyant l’últim al Würzburg, que sempre és complicat, doncs crec que sí que encara li dona més valor.

He canviat la mecànica de tir només en els tirs lliures. Ho vaig fer perquè la temporada passada vaig tenir com una crisi i no em sentia segura a l’hora de llançar-los. Simplement va ser un petit canvi perquè entressin més i anar més tranquil·la a la línia de tir lliure.

Guanyar una Eurolliga m’agradaria molt, però és complicadíssim. Tant de bo la guanyés, però si no, no passa res, tampoc no ho tinc apuntat en una llista de desitjos. La veritat és que estic bastant contenta i em sento orgullosa de la carrera que estic portant fins avui, i tant de bo segueixi així, guanyant títols i vivint noves experiències gràcies al bàsquet.