Una mica per a tots, intuïa que seria un bon partit, però 12 punts són un avantatge molt bo per a l’Uni i crec que ho té de cara per passar. Sempre és complicat jugar a Salamanca, però la diferència és àmplia, i al no tenir la Sílvia Domínguez, els falta aquesta calma i experiència en moments clau també. El Girona ho va aprofitar fent un partit molt seriós els 40 minuts, la gent també va pressionar... Un partit maco.

Si som justos també va ser una mica una sorpresa; aquell any el nostre final de lliga va ser força dolent, perdent a casa amb el Gernika i l’IDK... No se’ns tenia tant en compte per aquesta irregularitat, però després en el play-off no en vam perdre cap. I guanyar allà, recordo que acabat el partit a Salamanca vam dir: “Això ha de ser nostre, no se’ns pot escapar, i a Fontajau ho hem de rematar.” N’estàvem convençudes, per haver fet el més difícil, i recordo que hi havia un gran ambient, va ser molt emocionant. També teníem un gran equip: Gabby Williams!, que va arribar més tard, o Keisha Hampton.

No se’ns podia escapar, i a més jo duia uns anys a Girona en què sempre perdíem les finals contra elles. Per això en guanyar allà es veia que era nostre, i a casa va sortir tot perfecte: recordo que va ser una festa, tothom estava molt content de, per fi, guanyar-les després de la copa, el play-off...

I després de la lliga encara vam guanyar la supercopa, que van ser dos títols seguits perquè ho recordo, en ser la capitana, aixecar els trofeus; va ser molt xulo.

La Gabby just va arribar per debutar en la copa i encara teníem la Murphy... Òbviament porten dos anys que déu-n’hi-do, però a tota la lliga, també a Gernika, amb canvis a mitja temporada, no és la situació ideal, i ja fa temps que passen coses d’aquestes. Sí que recordo que malgrat que en la copa estiguéssim encara verdes, en el play-off l’equip estava més conjuntat. Va venir la [Vionise] Pierre-Louis i es veia un equip amb les coses més clares, i ens va ajudar molt en els rebots, sabia a què venia.

Per a mi quan vaig arribar ja feia un pas endavant perquè anava a un equip molt millor, però després ja ve la Sonja Vasic i l’equip era elit, elit: venien les millors del món i encara faltava la Chelsea Gray. Eren molt top i el canvi potser va ser aquest, tenir dues llegendes catalanes i espanyoles a Girona era un impacte molt fort, i va ser molt maco viure-ho. I també el motiu que acabés marxant.

També va arribar la Marta Xargay... El Girona va apostar més per aquestes oportunitats, i jo, que per exemple era la capitana, o l’Helena Oma, no les vam tenir. L’aposta era més forta i sentia que havia crescut, hi duia quatre temporades i volia sentir-me més important i amb més protagonisme en un altre equip. Hauria acabat aquella temporada, però l’arribada de la Marta em va fer obrir els ulls i buscar el meu camí.

En aquell moment no era l’equip d’ara; hi havia la Queralt Casas i hi vaig coincidir amb la Julia Reisingerová, Anna Gómez... Va ser l’any següent que ja apareix la Cristina Ouviña i després l’Alba Torrens. Jo hi anava aquells mesos i ara si comparem pressupostos estan a davant de qualsevol altre, pel que fitxen, i han renovat Iagupova. Són les favorites per guanyar-ho tot, i no em sorprendria si fan un pas més per millorar el seu paper en l’Eurolliga.

És el lloc on he estat més temps, després de Mataró, és clar. És el motiu pel qual hi vaig anar: un club i un equip que sempre estaven a dalt, competint amb els grans sense tenir l’objectiu de guanyar els títols però sí donant sorpreses, que és especial. Hi he estat molt bé, s’hi viu molt el bàsquet, el pavelló sempre s’omple i la gent hi està a sobre. I la vida és molt tranquil·la al País Basc. S’hi viu molt bé: Bilbao a prop, són professionals, i, vulguis o no, en la lliga encara hi ha clubs que no ho són. Però allà paguen al dia i hi he estat molt bé menys aquest últim any, que ha estat complicat per moltes raons. Però hi he pogut créixer com a jugadora i hi he estat molt bé.

Maloste és una pista molt difícil, i recordo quan hi anava amb l’Uni que tampoc ens agradava. És complicat, i tant aquest any com l’anterior els grans sempre hi passen mals moments, que abans sabies que hi perdries de 20 o 30. Això ja no passa i saps que si surts al màxim les pots pillar. I m’agrada estar en aquest equip perquè és molt especial guanyar un conjunt gran, se celebra molt, i de fet el Girona és l’únic que no hem guanyat a casa i era un partit important, que ens maten les pivots.