Juan Carlos Navarro,
escorta i capità del Barça Regal
L'ona expansiva de Navarro Europa als seus peus
L'any 2011 ha estat considerat pel mateix Juan Carlos Navarro com el millor moment de la seva carrera esportiva
Campió de la copa, la lliga i la supercopa ACB, ha estat MVP en dues de les tres competicions, membre del quintet ideal de l'Eurolliga i, en l'inici d'aquest curs, màxim anotador absolut de la principal competició europea
L'actuació estratosfèrica de Navarro en els últims tres partits de l'europeu van valer l'or a Espanya; ell en va ser l'MVP
És difícil explicar alguna cosa sobre Navarro sense que les paraules et facin quedar malament o curt a l'hora de definir l'extraordinari talent d'un jugador que cada any que passa va a més. Cal tenir molts recursos literaris per traslladar al paper les filigranes d'un jugador que, fins i tot, ha donat nom a un tir seu característic, la bomba, un llançament indissociable a ell com l'sky hook ho era per a Kareem Abdul-Jabbar. Als 31 anys, Juan Carlos Navarro viu el moment més dolç de la seva carrera esportiva i acumula una sèrie de títols i reconeixements a l'abast de gairebé ningú. La seva trajectòria és fantàstica, però de vegades sembla que el reconeixement a l'exterior és més gran que a Catalunya. De fet, quan l'escorta de Sant Feliu va batre el rècord de màxim anotador de l'Eurolliga en superar Marcus Brown (el nord-americà havia fet 2.715 punts) després del partit contra l'Olimpija, un periodista català va preguntar a l'entrenador blaugrana, Xavi Pascual, si considerava que Navarro ja era un jugador tan mític com Drazen Petrovic o Nikos Gallis. Pascual va respondre que, per ell, Navarro era el millor. Evidentment, comparar diferents èpoques en el món del bàsquet i de l'esport en general és arriscat, però la sensació és que si Navarro fos lituà, serbi, croat o grec, el seu prestigi potser seria encara més gran aquí. Tal vegada estem massa acostumats a veure'l, tal com li passa a Rafa Nadal quan és a Manacor, on tothom el veu com el noi del poble de tota la vida, no com la superfigura que és. El fet és que Navarro ha tingut un any gairebé perfecte si no hagués estat per l'eliminació als quarts de final de l'Eurolliga contra el Panathinaikòs en el que era la porta a la final a quatre de l'Eurolliga. Un any enrere, el 2010, quan el Barça va aconseguir el ceptre europeu, ell va ser nomenat el millor jugador d'aquella final i llavors ja no ho va poder repetir, i això que la final del 2011 es jugava a Barcelona.
Dos anys més a casa
El gran rendiment que Navarro ha tingut fins ara va tenir el premi en la renovació per dues temporades més amb el Barça Regal. El contracte, que expirava el 2013, es va ampliar fins al 2015, deixant les portes obertes a noves ampliacions. “Quan vaig començar mai m'hagués imaginat que em retiraria aquí”, va admetre davant la premsa. Així mateix, assegurava que es trobava “en el seu millor moment de la seva carrera” i que volia guanyar més títols. Encara més. El 2011 Navarro ha aconseguit, amb el Barça, quatre dels cinc campionats possibles (copa, lliga i supercopa ACB i Lliga Catalana) i, en l'àmbit personal ha estat MVP de les finals de la lliga i la supercopa i membre del cinc ideal de l'Eurolliga (tercera vegada consecutiva i cinc en total) i de la dècada. El premi de la renovació va venir acompanyat de la promesa del president del club, Sandro Rosell, que la samarreta del de Sant Feliu serà penjada al Palau Blaugrana –o allà on sigui, ja que el pavelló blaugrana haurà de ser profundament remodelat en un parell d'anys– i acompanyarà les de Dueñas, Epi, Jiménez i Solozábal. “Messi és el Navarro del futbol”, va dir d'ell el director esportiu de la secció, Joan Creus, en aquella conferència de premsa de la renovació del jugador.
L'any, però, acabarà amb el jugador de baixa, ja que una fasciïtis plantar el va obligar a retirar-se en el partit contra el Caja Laboral diumenge passat, el mantindrà gairebé un mes de baixa. La lesió li podria impedir jugar contra el Real Madrid el 4 de gener. Ell, el malson de l'equip blanc, que mai ha trobat un remei que contraresti la força de la Bomba, es podria perdre l'enfrontament. Però si no ho fa, el Madrid tindrà al davant el millor jugador català i estatal –amb el permís de Pau Gasol– de la història. I Navarro no en té mai prou. “Es tracta de buscar nous reptes i voler-ne més i més.”
Sense Navarro Espanya mai hagués guanyat l'europeu de Lituània de l'estiu passat. Sembla fort dir-ho d'aquesta manera tan taxativa, però és i va ser la realitat, perquè, tot i que la selecció estatal va poder disposar de tots els seus homes (germans Gasol inclosos) i fins i tot la presència d'Ibaka per primera vegada, van haver de recórrer a la genialitat del de Sant Feliu per guanyar no només l'or, sinó per ser a la final del campionat. Navarro va fer tres partits de llegenda, especialment contra Macedònia a semifinals i va acabar enlluernant tothom i rebent, amb tot el mereixement del món i sense discussió alguna, el títol de millor jugador del torneig. Europa va adonar-se, per si encara no ho sabia, que tenia una mite corrent per les seves pistes.
Un partit per al record
El 16 de setembre de 2011 restarà a la memòria de molts aficionats del bàsquet. Aquell dia, Espanya, gran favorita per guanyar el campionat d'Europa de seleccions sense gairebé despentinar-se, s'enfrontava amb la revelació del torneig, l'exrepública iugoslava de Macedònia liderada per un jugador nord-americà, Bo McCalebb, que, de ben segur, hagués estat triat MVP del campionat si Navarro no hagués aparegut com va aparèixer. Espanya, que havia començat prou bé i que va acabar el primer quart amb un avantatge de 8 punts (26-18), va començar a patir molt en el segon, i va arribar al descans un punt per sota (44-45). Aleshores, en el tercer període, es va poder veure una exhibició memorable. Juan Carlos Navarro va anotar 19 punts en deu minuts per un total de 35 (8/14 en tirs de dos i 5/9 en triples) en tot el partit i va deixar els macedonis sense resposta. Va ser un festival de recursos ofensius, encert, talent i precisió mai vist i que va fer tornar boig més d'un. “He vist la cistella com una piscina i tot el que llançava, entrava”, va dir després del partit. Espanya va arribar a la final després de passar un tràngol molt difícil del qual Navarro la va lliurar. Ja en els quarts de final contra Eslovènia havia fet 26 punts, però el partit, tot i que també es va decidir en el tercer quart, no va ser tan complicat.
La final, amb el gran adversari previsible, França, va ser una continuïtat del que Navarro havia fet fins llavors. Espanya va dur sempre les regnes del partit, però gràcies a l'estat de gràcia del seu gran jugador, que en el partit per l'or va anotar 27 punts, el títol europeu va ser un altre cop per l'equip de Scariolo que l'aconseguia d'aquesta manera per segona vegada consecutiva. Navarro era elegit MVP, un títol molt valuós, perquè en aquest torneig hi eren tots els jugadors europeus que militen en l'NBA com Tony Parker, Dirk Nowitzki, Pau Gasol i Andrei Kirilenko (ara al CSKA de Moscou), per exemple.
El segon europeu consecutiu només referma el potencial d'un equip que ja espera amb candeletes l'estiu que ve per disputar els Jocs Olímpics de Londres. L'or olímpic és l'únic gran trofeu que li falta a una generació que va començar guanyant el mundial júnior el 1999 a Lisboa i el sènior del 2006 al Japó. Queda clar que si Scariolo pot disposar de Navarro en el nivell que ha exhibit el 2011, els Estats Units ho tindran molt difícil per revalidar l'èxit de Pequín 2008.
Publicat a
Notícies
Dijous,25 abril 2024