Falten pocs minuts per a les sis a la porta del pavelló de Würzburg i dues furgonetes s'hi aturen a davant. Acostumats als hàbits de l'Eurolliga i a les excentricitats dels magnats russos carregats de rellotges cars per repartir a qui faci falta, els seguidors de l'Avenida més matiners no donen crèdit al que veuen. De les furgonetes, que condueixen el delegat i la fisioterapeuta, en baixen deu jugadores. Aquest és el finalista, que tampoc asseu ningú a la llotja?, devien pensar. Benvinguts al món real d'una lliga on ells són l'envejada excepció.

L'Spar els és simpàtic. No sembla ni català. Fins i tot Jael Freixanet és aplaudida en la presentació pel seu ja llunyà passat (2011/12) a Würzburg. Aquí, soroll, tot. Pressió, poca. Ni per a Roberto Íñiguez, a qui recorden per aquella lliga que va guanyar a Salamanca amb l'odiat Ros Casares, ara fa tres anys. Cau bé, un equip modest que sí, els havia vençut dos cops, però quan el valor del triomf era relatiu per al peix gros. Avui no passarà. Som l'Avenida, som un equip, juntes podem, com proclamen als quatre vents lloc web, pancartes i crits, conceptes que tenen tan interioritzats a Salamanca.

Deu ser que conviure a les furgonetes, en un espai escàs, tan a prop, braç a braç, uneix i fa ser més solidari. Perquè el simpàtic va clavant mossegades al líder de la manada, que cada cop mostra més marques a la pell. Quan s'arriba a la ferida (-21) la fera es torna perillosa i es regira amb ràbia (-5) però el dolor és excessiu i s'acaba rendint. Tindrà dijous un altre combat per recuperar l'estatus. I el simpàtic deixarà de ser-ho.

Salamanca, que també va disfrutar (1994-96) i va veure desaparèixer un equip ACB, viu el bàsquet femení. S'ha de veure. En directe entens moltes coses. Würzburg s'omple com ho hauria de fer Fontajau dijous. No hi cabia ningú més. Hi entenen, de bàsquet, i per això, a més de llepar les ferides a les seves, saben reconèixer l'estratègia i l'encert del nouvingut que els ha derrotat. Cap mal crit, cap insult, ovacions per a Kuktiene i un reconeixement a Roberto Íñiguez, que és una crítica implícita a Alberto Miranda. El tècnic ja no els ha fet el pes al llarg de la temporada i ara, menys. Würzburg, però, il·lustra com s'ha de fer créixer un club. 2.500 abonats de pagament li donen viabilitat i força social més enllà de si patrocinador i institucions n'hi posen més o menys. Tothom qui et relaciona amb l'equip, encara que no sigui aficionat, et parla del partit. Tothom sap el resultat, tothom ho viu d'una manera o altra. Fonaments sòlids.

“Un gàbia molt gran per a molt pocs ocells.” Referida a
Fontajau, l'expressió, més gràfica impossible, és de Joaquim Vidal (ara patrocinador de l'Uni),
plorant la desaparició del CB
Girona que ell havia construït, per la fallida d'Akasvayu, el 2008. Set anys més tard, Girona té l'oportunitat (gairebé l'obligació) d'aprendre aquesta lliçó de Salamanca i fer petar les costures del millor pavelló de Lliga
Femenina.

En el camí de recuperar el bàsquet com a referent esportiu de la ciutat l'Uni s'ha encarrilat bé, però li queda un itinerari llarg i s'ha de sentir acompanyat. Certament, les ferides que van causar en els comptes públics l'Akasvayu (amb gent de fora) i el Sant Josep (amb gent de Girona i, per tant, molt doloroses) costen de curar, però ha arribat el moment de girar full i no tallar les ales a un club al qual, ara sí, li toca jugar l'Eurolliga. Dijous Fontajau rebentarà però si la temporada vinent no es pot assumir la competició europea, la desmotivació serà majúscula, a Fontajau tornaran els 1.000 de sempre i haurem d'entomar un altre fracàs col·lectiu. Si el club se sent sol, malament. Si els seguidors empenyen sols, no n'hi ha prou. Si els patrocinadors no hi veuen el què, no hi ha perspectiva. Això no va així. Salamanca ha fet gran un equip de bàsquet perquè entre tots s'han fet grans. Cap pota ha quedat coixa.

41-0 acumula Roberto Íñiguez en Lliga Femenina (11-0 amb l'Spar). Pressió? No pas per a ell. Quan t'han fet el gest del ganivet al coll a Turquia, quan has sentit que el pavelló es mou pels salts dels seguidors d'una grada que amenaça d'ensorrar-se, estàs curat d'espants. El seu any sabàtic ha estat una benedicció per a Girona (novament la imatge dels astres alineats). Ïñiguez té una obsessió: d'aquí a dijous tot ha de ser tan normal com sigui possible. Sisplau, feu-li cas.