Espanyol

Espanyol

Final UEFA 2007

L'espina de Glasgow

Avui fa deu anys l'Espanyol va perdre, a Hampden Park, la seva segona final de la UEFA en els penals contra el Sevilla

Membres d'aquella plantilla recorden per a L'Esportiu aquell dolorós moment, però confien a capgirar la història continental ben aviat

Els blanc-i-blaus van signar una UEFA en què no van perdre cap partit
La rebuda de l'afició a Montjuïc va ser un moment emotiu i colpidor
Jônatas va viure un instant de glòria amb el seu gol en la pròrroga

“L'espina la tinc clavada, i jo potser més que qualsevol company, perquè em van expulsar. Molta gent, fa deu anys, es devia cagar en mi per l'expulsió. Penses en l'àrbitre o si hauries d'haver fet altres coses. El cap et bull. Això ho porto dins encara”, qui parla és Moisés Hurtado. El mig de Badia va ser un dels protagonistes de la final de la UEFA jugada ara fa deu anys, el 16 de maig del 2007, a Hampden Park. Un partit marcat a foc per una afició blanc-i-blava dolguda que esperava treure's l'amargor d'una ferida oberta des del 1988 a Leverkusen. Totes dues finals van tenir un desenllaç idèntic: derrota en els penals. Totes dues fan mal, però, segurament, la de Glasgow encara va causar més dolor per la manera com es va produir. L'Espanyol havia fet una competició gegantina i va caure sense perdre cap partit. Primer del grup F i invicte amb quatre victòries contra l'Sparta de Praga (0-2), el Zulte-Waregem (6-2), l'Ajax (0-2) i l'Àustria de Viena (1-0). A vuitens va eliminar el Maccabi Haifa; a quarts, el Benfica, i a semifinals, el Werder Bremen. Només quedava l'últim escull: el Sevilla. Adriano va fer avançar els andalusos (18') i Riera va empatar deu minuts després. En ple domini blanc-i-blau, Massimo Busacca va expulsar, per segona targeta groga, Moisés Hurtado (68'). “Em recordo d'ell, però intento allunyar els records negatius. La gent, desgraciadament, em recorda l'expulsió. És una cosa que em molesta. No saps les vegades que he sentit: «Si no t'haguessin expulsat, ens hauríem emportat la final».” “L'expulsió l'he vist fa poc. No ho havia fet mai, però no he tingut el valor ni les ganes de veure el partit sencer”, admet. Una expulsió injusta que va marcar el partit. “La segona groga no s'hauria d'haver xiulat, perquè no ho era. L'àrbitre ens va deixar amb deu d'una manera del tot incomprensible”, assenyala Luis García. “Si no haguessin expulsat el Moisés, injustament, aquella final l'hauríem guanyat. N'estic segur”, recorda el llavors president, Daniel Sánchez Llibre. “Va ser un partit frenètic amb molts impediments. Al final vam arribar als penals i no vam tenir sort. Vam lluitar contra tota mena d'adversitats i vam allargar les nostres possibilitats de guanyar el títol fins al final. No ens podem retreure res”, subratlla Gorka Iraizoz, porter de l'Espanyol a Glasgow.

El gol de l'esperança

Així va ser, l'Espanyol no va abaixar els braços. El partit anava cap a la pròrroga. Tot per fer, tot per decidir. Kanouté ensorrava les possibilitats blanc-i-blaves en un gol que semblava definitiu en el minut 105. Deu minuts més tard, Jônatas, el brasiler díscol, es va inventar un xut ras i sec des de la frontal amb què va tornar a empatar el partit. El gol va fer embogir una afició, que ara sí, semblava que acaronava el títol. “Amb el gol vaig pensar que no se'ns escapava. Vam tocar el títol amb els dits, però no va poder ser. I ja se sap... els penals són una moneda a l'aire, i ens va tocar la creu”, insisteix Dani. “Amb aquell gol i amb l'esforç que havia fet l'equip estava convençut que en els penals ens emportaríem la final i seríem campions, però no va poder ser”, es lamenta Raúl Tamudo, el capità d'aquell equip. “Vaig veure el gol amb el Jordi [el tècnic de material] al vestidor. Vam saltar tots dos d'alegria. Vèiem que el premi de guanyar arribaria i no s'escaparia. Ens van matar dues vegades i ens vam aixecar, però els penals, de després, ens van rematar. Va ser molt cruel i fotut”, admet Moisés. “Amb el gol de Jônatas em vaig tornar boig! Vaig saltar la tanca de l'estadi i vaig anar directe com un coet cap a la gespa. Els stewards van intentar agafar-me, però no podien aturar-me, era impossible [riu]”, assegura Tommy N'Kono. El tècnic de porters veia el títol a prop: “Amb el gol pensava que aquell títol no s'escapava i, fins i tot, després del seu gol, vam tenir una ocasió més per fer el tercer, però vam perdre en els penals”, es lamenta. Imatge viva de la derrota de Leverkusen i també a Glasgow, N'Kono tornava a vessar les llàgrimes. La benzina emocional de remuntar un partit dues vegades no va ser argument suficient. El Sevilla es va imposar en la tanda de penals per 3-1 amb gols de Kanouté, Dragutinovic i Antonio Puerta. Per part de l'Espanyol, només va marcar Pandiani. Van fallar Luis García, Jônatas i Torrejón. La història de Leverkusen es tornava a reescriure. “No havíem perdut cap partit. Cal fer tant per arribar a una final d'Europa... i més en un club com l'Espanyol. Sabíem que era una oportunitat única, i més després del 88. És una espina que tinc clavada des d'aquell dia, perquè m'hauria agradat aixecar la copa”, diu Raúl Tamudo.

Les llàgrimes

“Vaig baixar als vestidors i vaig veure molts jugadors enfonsats, plorant i destrossats. Allò era un drama. Recordo les llàgrimes de desesperació de Luis García i Iván de la Peña. Perdre de la manera que vam perdre va fer molt de mal”, rememora Sánchez Llibre. El dolor d'aquell moment encara no ha cicatritzat en molts d'aquells protagonistes. Molts d'ells ni van voler recollir la medalla de subcampió, i la van llançar directament a les escombraries. L'Espanyol va marxar de Glasgow com el campió moral d'aquella UEFA. Invicte però sense el botí que condecora el guanyador: la copa. “El nostre nom no està en un llibre com a guanyadors, però em quedo amb la trajectòria que vam fer”, assenyala Moisés Hurtado, que amb el temps intenta veure les coses amb certa positivitat. “En el meu cas he intentat no pensar ni reviure aquell partit fins fa poc. M'afectava massa. Volia girar full. No soc gaire de regirar el bagul. Ara l'obriré i m'ho miraré amb altres ulls buscant les coses positives.” Raúl Tamudo, deu anys després, li segueix costant digerir aquell tràngol. “Em quedo amb el millor, que va ser la trajectòria. Fer partits inoblidables en camps històrics. Però em fa mal. Dol recordar com es va perdre aquella final. Va ser un moment històric que no vam poder guanyar, i em segueix fent mal deu anys després, però en vint o trenta anys encara em seguirà fent mal.” Luis García tampoc vol remoure-ho: “No l'he tornat a veure mai. N'he vist fotos, moments de quan vam arribar a la final, però el partit no. Ni ho faré.” Gorka Iraizoz prefereix veure la final amb relatiu optimisme: “És difícil quedar-se amb un únic record d'aquella final. Vam signar una competició increïble. La trajectòria va ser immaculada. No vam perdre cap partit, i aquella final, perduda en els penals, no m'esborrarà el somriure d'haver viscut un any fantàstic.” N'Kono recorda una anècdota prèvia: “Abans del partit vaig parlar amb Tintín Márquez [segon tècnic de l'Espanyol] i li vaig dir: «Ni tu ni jo pensàvem jugar una nova final europea i aquí estem.» Ara tinc dues espines clavades.”

Rebuda a Montjuïc

Un dia després de la derrota, l'afició de l'Espanyol va rebre els seus jugadors com herois a Montjuïc. L'entrada de l'estadi Lluís Companys estava plena amb 3.000 persones, des de la cabina del guàrdia de vigilància fins a la zona d'oficines. Uns seguidors que van voler retre homenatge als nois d'Ernesto Valverde en uns moments d'infinita tristesa. “Hi havia gent per tot arreu. La rebuda a Montjuïc va ser impressionant. Se'ns van escapar les llàgrimes a tots. A mi el primer. Jo no acostumo a emocionar-me gaire, però aquell dia vaig plorar com un nen”, admet sense filtres Dani. “Encara avui se'm posa la pell de gallina quan ho recordo. Aquesta situació es dona molt poques vegades en el món del futbol. El sentiment blanc-i-blau es va fer més fort aquell dia. Va ser espectacular. Tinc gravada la imatge de Calzón [delegat de l'Espanyol] plorant com un nen. Ell, una persona ruda, seriosa i poc expressiva, no es podia assecar les llàgrimes de l'emoció que va viure. Són moments que sempre guardaré i que van més enllà del futbol”, recorda Gorka. “Era com haver perdut un ésser estimat. Això no havia passat mai. Arribar a Montjuïc i veure tota aquella gent... primer no ens ho esperàvem i després et reconforta. T'abraces a ells i els dones les gràcies. Em van ajudar a aixecar-me d'uns dels moments més difícils de la meva carrera”, rememora Luis García. “Estava molt tocat, enfonsat. Aquella rebuda va ser un d'aquells gestos que t'alegren la vida”, apunta Moisés. “Ens van rebre com campions. No només a Montjuïc, sinó també a l'aeroport. La nostra gent va reconèixer l'esforç dels jugadors. Aquesta és la diferència entre l'Espanyol i la resta d'equips. Mirem més enllà de la derrota”, diu N'Kono.

Ara tots els membres d'aquella plantilla veuen amb optimisme el futur. “Estic convençut que l'Espanyol guanyarà, més aviat que tard, una final europea que se li ha resistit dues vegades. A aquest club se li deu un títol europeu”, assegura Luis García. “A Leverkusen ens van clavar una espina, i a Glasgow ens la van enfonsar una mica més. La tercera ha de ser la bona. Ara esperem que amb el projecte que està fent Mr. Chen puguem anar a una final i guanyar-la. Jo hi confio. Està fent les coses bé i té molta ambició. Ens portarà alegries. Som un club que es mereix, per història i trajectòria, tenir un títol europeu”, explica Sánchez Llibre. “Tornar a una final? Després del 88 tothom es feia aquesta mateixa pregunta i va arribar Glasgow. El club està canviant i està pujant de nivell. Cal ser optimistes i confiar que aviat ho tornarem a fer i tindrem una nova oportunitat”, pronostica Tamudo. “Un club com l'Espanyol ha de pensar en viure anys així. Aquell any la gent estava molt il·lusionada i això s'ha de donar amb més continuïtat”, expressa Moisés.

La promesa

I enmig del dolor per la derrota i dels diversos vols cancel·lats, que van deixar milers de seguidors a Barcelona per l'estafa d'una agència de viatges, va aparèixer la promesa de Michel Platini, llavors president de la UEFA. “Una hora després d'acabar el partit em vaig trobar amb Platini i li vaig comentar que no podia ser que un equip com el nostre, que no havia perdut cap partit durant tota la competició, es quedés fora de la UEFA l'any següent. A més, el Sevilla ja tenia assegurada la seva plaça europea via lliga. Li vaig dir que fes l'impossible per no deixar-nos sense Europa. Em va contestar que ho estudiaria... i fins avui”, explica Sánchez Llibre.

LES FRASES

La gent em recorda per l'expulsió i em molesta. Fa deu anys molts es devien cagar en mi
Moisés Hurtado
MIGCAMPISTA DE L'eSPANYOL
Va ser un moment històric però no vam poder guanyar, i em segueix fent mal deu anys després
Raúl Tamudo
capità de l'Espanyol
No l'he tornat a veure. He vist fotos de quan vam arribar a la final, però el partit no. Ni ho faré
Luis García
davanter de l'espanyol
Recordo l'arribada a Montjuïc amb la nostra l'afició i encara avui se'm posa la pell de gallina
Gorka Iraizoz
PORTER DE L'eSPANYOL
Ens hem de treure aquesta espina i confio en Mr. Chen per anar a una final i guanyar-la
Daniel Sánchez Llibre
President de l'Espanyol
Amb el gol de Jônatas pensava que aquell títol no s'escapava, ara tinc dues espines
Tommy N'Kono
ENTRENADOR DE PORTERS
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.