L’Espanyol va merèixer guanyar amb facilitat la jornada passada contra del Llevant, però es va dedicar a dilapidar les seves immillorables ocasions de gol. Ahir, a Anoeta, va viure un camí invers. Els blanc-i-blaus en van tenir prou amb una ocasió de Baptistão per avançar-se i obtenir un punt del feu basc. Un estadi que els últims anys és talismà per als periquitos. Potser per això els de Quique no van acabar perdent el partit. I és que després de marcar en el minut 8, l’Espanyol es va dedicar a conservar el resultat buscant un contraatac letal que mai va arribar. Només la bona tasca defensiva i les intervencions de Pau van possibilitar marxar cap a Barcelona amb un punt a la butxaca. Però si l’Espanyol té previst jugar més partits amb aquesta dinàmica de joc ben segur que els acabarà perdent gairebé tots, perquè no tots els dies el rival té la punteria atrofiada o tan mala sort en els últims metres. Ahir l’Espanyol va aconseguir un premi massa gran pels mèrits fets. Igual que ho va aconseguir el Llevant a Cornellà fa una setmana. El temps dirà si aquesta gasiveria és puntual i pel nivell del rival o si bé ja és una tendència en els partits de fora. Però el que és evident és que tenint tan pocs arguments defensius no s’arribarà gaire lluny.

Quique Sánchez Flores ha apostat en aquest inici de temporada per un onze fix que només admet variacions si hi ha alguna lesió. Ahir l’única novetat va ser la tornada de Víctor Sánchez després de superar les seves molèsties al bessó. L’Espanyol més genuí va fer acte de presència. L’equip blanc-i-blau es va assemblar més al de la temporada passada. Un equip compacte i aplicat en tasques defensives i letal en atac. Si bé la jornada passada, contra el Llevant, els blanc-i-blaus es van fer un fart de crear i fallar ocasions de gols, ahir la història va ser molt diferent a Anoeta: arribar i moldre. Jurado va assistir des de la dreta de manera precisa i Leo Baptistão es va avançar als centrals de la Real per enviar la pilota al fons de la xarxa. El brasiler es redimia dels dos gols cantats que va fallar contra els granota i ahir la va clavar en la primera rematada. El partit acabava de començar i l’Espanyol es trobava en l’escenari que més li agrada: esperar i contraatacar. El gol blanc-i-blau va ser un sotrac per al conjunt basc, que es va veure obligat a cuinar el partit a contracorrent. Al conjunt local li costava avançar metres per trencar la teranyina ofensiva catalana.

La Real només veia la llum gràcies als batecs de geni d’Oyarzabal. El jove davanter era l’únic que aconseguia inquietar la porteria de Pau. Una gran jugada seva per l’esquerra va ser el detonant de la millor ocasió local que va salvar Aarón a la línia de gol evitant la rematada de Carlos Vela. Oyarzabal ho va tornar a intentar amb un xut des de la frontal que va trobar una mà prodigiosa de Pau, que enviava la pilota a córner. L’Espanyol resistia les escomeses locals, però es veia obligat a proposar més joc ofensiu si no es volia veure ofegat per la insistència basca.

Després de la represa es van fer més palesos els dèficits de l’Espanyol. Aculats al darrere, pel domini basc, només era qüestió de temps que la lògica del futbol proposat per la Real agafés pes en el resultat. Els bascos posaven setge a la porteria del gironí. El porter, amb el seu encert, mantenia viu l’avantatge dels catalans. Magnífica va ser la seva acció a un xut mossegat d’Oyarzabal que agafava camí de porteria.

La muralla defensiva blanc-i-blava es va ensorrar per culpa d’una genialitat de Januzaj per la banda esquerra. El belga, que feia uns minuts que era a la gespa, va deixar a terra Víctor Sánchez i es va desfer de David López fent-li una sotana per assistir Illarramendi, que, arribant des del darrere, només havia de xutar per signar l’empat. El gol va reactivar un Espanyol massa contemplatiu fins llavors. Esperonats per la necessitat de no perdre el partit, els de Quique es van estirar per esmorteir l’ofensiva local. Els últims minuts del partit es van embrutar i els jugadors de la Real van acabar trets de polleguera per l’actitud del col·legiat, que va acabar el partit expulsant Illarramendi per doble groga. Un punt que té gust de poc per a un Espanyol que va anar de més a menys, però que va treure petroli de la seva única rematada entre els tres pals. Molt per a tan poc.