L’Espanyol no acaba d’arrencar en la lliga. La derrota d’ahir és la mostra més fefaent de la poca fiabilitat de l’equip en aquest inici de campionat. En onze jornades, els blanc-i-blaus han estat incapaços d’enllaçar dues victòries. Això penalitza, i molt, un equip que per pressupost i jerarquia dels seus homes ha d’aspirar a estar més amunt en la taula. La irregularitat s’ha convertit en la bandera d’un equip que va fent tombs. Arribat el moment de fer un salt important, per instal·lar-se en la zona noble de la taula, veu com les circumstàncies i el plom que té a les ales l’envien cap a la grisor més absoluta. Un desencís massa recurrent en els últims temps i que ens torna a advertir que els vicis del passat, els de la darrera dècada, són una pesada pedra que costa d’aixecar. L’Espanyol es comporta com Sísif. Quan està a punt de fer el cim, la pedra torna a rodolar cap avall en un cercle viciós sense fi. Sembla que el conjunt perico tingui instaurada en el seu ADN una obsolescència programada amb una data de caducitat concreta per evitar estirabots d’il·lusió.

A Mendizorrotza es va repetir aquell ritual. El conjunt de Quique Sánchez Flores ho tenia tot a favor per canviar la tendència. Jugava al camp del cuer, que no havia guanyat cap partit a casa. Un adversari mort que en va tenir prou a fer un gol en els primers 45 segons per emportar-se els tres punts. L’Espanyol va remar fins al final, tot digerint la condemna de l’expulsió d’Hermoso, però sense sort. L’equip aspirina, l’ONG, va fer el seu acte de presència per ajudar el més dèbil. El nous temps es disfressaven de vells.

“És una derrota que ens fa mal perquè no hem pogut donar el salt de qualitat que volíem”, reflexionava Pau López sobre l’ensopegada a Mendizorrotza. Idèntic camí d’amargor traçava Víctor Sánchez: “Aquest és el partit de fora que ens fa més mal perquè havíem jugat al Bernabéu i al Camp Nou, on vam perdre, però havíem tret tres empats en camps difícils com el Sánchez Pizjuán, la Ceràmica i Anoeta”, i va recordar: “Si volem estar en la zona mitjana alta de la taula, hem de guanyar aquesta mena de partits per lluitar per coses maques que tots volem.” L’únic consol que els queda als blanc-i-blaus és viure pendents del seu joc. El futbol desplegat acaba posant els equips al seu lloc. I les maneres de l’Espanyol són d’un alumne aplicat i força disciplinat però que no acaba de trobar el premi al seu esforç. “Estem empipats i dolguts per la derrota. Quan perds i ets inferior, ho assumeixes, però no va ser així”, apuntava com a mesura profilàctica Pau López, que també entonava l’autocrítica. “És un resultat molt dolent per nosaltres. No sé si és falta de concentració o una consecució de situacions de mala sort, però el partit es va acabar en la primera jugada.” I és que el futbol de l’Espanyol va tornar a patir davant un equip que s’avança en el marcador i que s’acaba emmurallant en defensa. L’Espanyol va ser víctima del seu propi pla de joc a Vitòria. A part de totes aquestes adversitats que va viure (gol matiner i expulsió), també va patir per la manca de profunditat en atac. L’Espanyol genera futbol però no ho trasllada al marcador, on l’aportació de gols només es redueix a tres jugadors: Léo Baptistão (3 gols), Gerard Moreno (4) i Pablo Piatti (1).