Com hem canviat. Això és el que ressona al cap de la plantilla de l’Espanyol. I no és que als futbolistes de Quique Sánchez Flores els hagi agafat un rampell per escoltar la cançó de Presuntos Implicados en els dispositius mòbils, sinó que en un any han passat de viure una dolçor sense fi a conviure amb una irregularitat galopant amb el pas de les jornades de lliga. Mirant enrere, l’Espanyol actual no aguanta la comparació amb el de fa 365 dies. Llavors els blanc-i-blaus caminaven de manera ferma per la lliga. Els dubtes de l’inici de la temporada (el primer any del projecte de Quique Sánchez Flores) es van transformar en seguretat, en un conjunt blanc-i-blau que transitava per aquell tram de lliga amb fermesa i solvència. Aquell equip s’havia convertit en hermètic i fiable. Estava a les portes d’encadenar la novena jornada sense perdre –contra l’Sporting de Gijón–, set de les quals sense encaixar cap gol. Tota una proesa per a un equip que havia viscut una sagnia defensiva el curs anterior amb Sergio González. Quique va girar el mitjó i tenia l’equip que volia: competitiu en tots els terrenys, a casa i a fora, i contra qualsevol adversari. La mostra més fefaent d’aquella catarsi col·lectiva va ser l’empat al Calderón, on els blanc-i-blaus es van carregar encara més d’autoestima. El moment més dolç va arribar amb el rècord d’imbatibilitat històric de l’entitat. Establert l’11 de desembre contra el conjunt asturià, amb un total de 586 minuts sense rebre cap gol a la porteria de Diego López. Ara el gallec és suplent pel gran rendiment de Pau López.

Enguany les coses no acaben de rutllar per a un equip abonat a la irregularitat i que està molt lluny de les prestacions de fa tot just un any. Els problemes estructurals es veuen ràpidament analitzant la classificació actual. L’Espanyol és quinzè, amb 16 punts, per mèrits. Té dos problemes i estan intrínsecament relacionats. La sequera golejadora de l’equip està llargament documentada i fa dos dies a L’Esportiu s’analitzava aquest problema amb detall. Precisament la falta de gol –11 dianes en només 14 jornades de lliga– fa que a l’Espanyol li costi Déu i ajuda guanyar un partit si li marquen. Només ha signat una golejada en aquest primer tram de lliga. Va ser contra el Deportivo, en què va marcar quatre gols. La resta de victòries van ser per la mínima i dues d’aquestes, contra el Betis i el Getafe, per 1-0. Això obliga l’Espanyol a estar molt afinat en defensa si no vol veure com els punts s’escapen. De les 14 jornades de lliga només ha mantingut la porteria a zero en quatre partits: contra el Vila-real (0-0), el Llevant (0-0) i en les dues victòries esmentades contra el Betis i el Getafe. Malgrat que la xifra de gols encaixats no és excessivament elevada –18 gols, que situen els blanc-i-blaus com l’onzè equip que menys gols encaixa–, sí que es fa preocupant pel nefast equilibri en relació amb els gols marcats. I és que l’Espanyol, en aquest sentit, és el segon pitjor equip de primera, només superat pel Màlaga, que n’ha fet deu. Aquest binomi és un fet que llastra de manera exponencial el conjunt de Quique Sánchez Flores. A més, els blanc-i-blaus no han aconseguit deixar la porteria a zero dues jornades seguides. Una situació de causa-efecte que mostra una relació intrínseca entre els gols encaixats i la pèrdua de punts. Una situació que ha portat l’Espanyol a ser incapaç d’encadenar dos partits de lliga guanyant. L’Espanyol s’ha d’afanyar i capgirar aquesta tendència si vol aspirar a estar en la part alta de la taula abans de final d’any, i el primer obstacle serà superar el Girona.

El temps corre i la plantilla blanc-i-blava és conscient de tots aquests dèficits. “Estem per sota del nostre nivell, és evident”, assenyalava una veu autoritzada de la plantilla que reconeixia el canvi experimentat en aquest últim any. “No crec que sigui estructural sinó de ratxes. L’any passat t’anaves motivant amb el pas de les jornades en veure que no encaixaves cap gol. Agafes més moral. I després, de cara a gol, teníem l’encert que amb dues ocasions en fèiem prou per fer un gol.” Tot i això, dins de la plantilla hi ha el convenciment que es pot redreçar el rumb abans de Nadal, però que el marge és cada cop més prim per assolir els objectius traçats per l’entitat a principi de curs. Una meta que implica superar el vuitè lloc i lluitar amb els conjunts de la zona alta.