“No he vingut a jugar a estonetes”, va dir el 17 de novembre Sergio García. El davanter mostrava així el seu inconformisme per la suplència. No era una queixa formal contra Quique Sánchez Flores sinó una mostra de rebel·lia davant la seva situació. Fins aquell moment, el capità blanc-i-blau havia estat el futbolista número 12. Quique li tenia reservat el paper de revulsiu en les segones parts. Havia participat en tots els partits –tret del de la jornada inaugural al Sánchez Pizjuán– sortint de la banqueta. Després de les seves paraules reclamant més protagonisme, l’entrenador li va donar l’oportunitat contra el València. Aquell partit va acabar amb derrota, però el del Bon Pastor va mostrar les seves dots de lideratge durant gran part del partit. Seguia sent el mateix futbolista que va marxar fa dues temporades a l’Al Rayyan de Qatar. Sánchez Flores el va voler dosificar fins a aquella primera titularitat però Sergio García no entenia aquestes barreres profilàctiques. És un pura sang. No pot ni vol reduir la seva quota de protagonisme amb comptagotes. Molts tremolaven amb el seu fitxatge aquest estiu. No per la seva qualitat sinó pel seu DNI. L’afició havia desat a la retina les prestacions del seu primer periple. Una darrera temporada per emmarcar amb 14 gols però més enllà de les fredes estadístiques estava el joc que generava.

Li ha costat entrar en l’onze però en el moment que ho ha fet ningú l’ha mogut de l’equip. Només una inoportuna lesió muscular a Eibar el va deixar fora dues setmanes. Des de llavors, sempre que ha estat disponible Quique ha confiat en ell. L’eclosió de la seva màgia va arribar contra l’Atlético. El capità va fer el gol del triomf. Va ser el gol més celebrat a Cornellà d’aquesta temporada. No era per menys. Era més que un gol. Era un cop de destral contra la depressió anímica que estava devorant l’equip i per a Sergio García un clam: “He tornat!” Els qui dubtaven d’ell pels seus 34 anys s’han rendit a l’evidència d’un futbolista màgic, diferent, jeràrquic. El més llest de la classe. No només pel gol sinó per tot el repertori de futbol que va desplegar en noranta minuts de lluita amb la defensa de l’Atlético. Una línia de contenció que va patir de valent davant la millor versió de Sergio García. El del Bon Pastor va aturar el temps. Va congelar el rellotge per abraçar-se amb tot l’estadi que va corejar el seu nom a l’uníson. És el gran referent per a l’afició. Un futbolista que va plorar fa dos anys marxant al Qatar i ahir es va emocionar d’alegria amb els seus. Un vell rocker que encara té molt a dir. L’Espanyol està d’enhorabona per haver recuperat Sergio García i Gerard Moreno té al seu costat un futbolista que parla el seu mateix llenguatge: el de la porteria rival.