La situació és preocupant i Quique Sánchez Flores ja ho va verbalitzar en la prèvia. Els catalans estan en una situació delicada, però el Deportivo està en coma: un triomf en quinze jornades i enfonsat en zona de descens. Arribat en aquest punt, els gallecs es configuraven en el millor bàlsam per recuperar el camí de la victòria, però, de nou, els catalans van sortir més tocats i un xit més enfonsats. La ratxa de partits sense guanyar ja arriba a set i és, de retruc, la pitjor marca personal de Quique Sánchez Flores en una banqueta de primera divisió. Registres negatius que l’Espanyol sosté a còpia de miracle. Quatre empats consecutius, i els tres últims tenen gust de miracle. Ahir l’artífex del pírric empat va ser Diego López. El gallec, que encara no ha guanyat en lliga enguany, es va erigir en el salvador. Profeta a la seva terra, el gallec va aturar un penal a Lucas Pérez endevinant el seu xut per l’esquerra. Segona pena màxima que atura el gallec aquest curs, després de la de Messi en la copa. Maniobra excelsa per salvar els mobles d’un equip pobre, sense joc ni idees. I on no arribava el porter, ho feien els dos pals on van estavellar l apilota els gallecs. Fa temps que la temporada fa sensació de buidor, i només era qüestió d’esbrinar si l’esma de la plantilla serviria per mantenir la dignitat. Doncs ni això. Ahir contra un dels pitjors equips de primera, l’Espanyol va merèixer perdre. La temporada, i ja és un fet, es farà eterna i fatigosa. Només cal desgranar si la cadència dels blanc-i-blaus en lliga acaba sumant derrotes. De fet, ara és del tot incomprensible que no en tingui més pel joc desastrós amb què ens regala l’equip de Quique Sánchez Flores. Cap pal de joc, cap mena de full de ruta. Només la inspiració d’homes puntuals. Un dia el porter o un altre el davanter. El descens és a nou punts. Una distància prudencial, però amb aquest Espanyol tot és possible, i alguns, els més vells, ja comencen a veure el fantasma de Novoa passejant-se com una realitat tangible.

El partit no va ser gens vistós. Les oportunitats ofensives eren fruit de les errades més que de l’encert dels atacants. Baptistão va tenir una immillorable ocasió, però el seu xut va marxar per sobre del travesser. El Dépor buscava la porteria de Diego López amb un futbol primitiu i directe que vivia de l’error del contrari. Precisament d’una pèrdua de Carlos Sánchez que va aprofitar Fede Cartabia per enviar la pilota al pal. I on no arribaven les desatencions del rival es buscava un contraatac. Allà va aparèixer Andone, que va guanyar l’esquena dels defenses i es va plantar davant de Diego López, però el seu xut va marxar massa desviat.

El pas dels minuts va anar anestesiant el matx, i aquí és on tenia més a perdre l’Espanyol. I així va ser, mig adormit, Lucas Pérez va entrar per l’esquerra i Granero va anar a tallar l’acció del gallec fent-li penal de manera infantil. Els periquitos estaven contra les cordes, però Diego López va tornar al rescat. O pulpo es va estirar a l’esquerra per aturar el penal a Lucas Pérez. L’errada del davanter local no va estimular l’Espanyol per anar a buscar el partit, sinó tot el contrari. Els locals es van endollar encara més i van arraconar l’Espanyol a la seva àrea. Andone tenia el gol al cap, però la seva rematava es va estavellar de manera clamorosa al travesser. L’Espanyol estava tocat i signava una segona part tètrica i per oblidar. Un epíleg preocupant per a un equip que no toca fons i segueix rodolant cap a l’absoluta mediocritat.