Baptistao perforava la porteria del Llevant. El cronòmetre del Ciutat de València marcava el minut 90. L’Espanyol tornava a sublimar la zona cesarini, la dels minuts finals on les pors i els nervis fan tremolar. Un tot o res on l’Espanyol, en els dos últims mesos, s’ha abonat a treure punts i gols a cabassos. Amb la del Ciutat de València, és la setena vegada que els de Quique Sánchez Flores demostren la seva sang freda. Sergio García ja ho va fer en l’últim duel del 2017 contra l’Atlético de Madrid en el 88’. Melendo ho va tornar a fer en el mateix minut en la victòria parcial de copa contra el Barça. Mario Hermoso va marcar en els minuts finals contra el Leganés. Un gol que no va servir de res. Gerard Moreno la feia grossa a Balaídos signant l’empat en el 87’. Granero es va apuntar a la festa contra el Vila-real per clavar una falta directa en el 85’. Ahir Baptistao va completar aquest gol al límit de l’abisme. Una situació que l’Espanyol sembla que està convertint en una rutina. Un fet que diu molt de l’equip de Quique en l’aspecte físic però també té una lectura perillosa pel que fa la seva poca ambició en els altres trams. Molts d’aquests gols han vingut per salvar un punt i no per certificar la victòria. Una dinàmica que és un digne reflex de l’evolució d’un equip que no acaba de trobar la regularitat al llarg d’aquest curs. Una tendència tèrbola que està allunyant els de Quique Sánchez Flores d’aspirar a quelcom més en la lliga.

L’empat d’ahir al Ciutat de València certifica que aquest Espanyol seguirà transitant per la zona gris de la taula i amb el perill de perdre qualsevol mena de repte competitiu d’aquí a un mes. Una trista imatge per a un equip que sembla tenir potencial però que no aflora amb la intensitat que caldria. L’últim exemple és Jurado. Un futbolista ciclotímic capaç d’enlluernar qualsevol aficionat amb les seves prestacions. Ahir es va inventar una jugada magistral per cedir en safata de plata el gol a Baptistao. L’empat portava el seu segell i la resta dels seus company així ho van interpretar en les felicitacions posteriors. Així és aquest Espanyol, que mostra només una punta del seu potencial. Com un iceberg al mig de l’oceà, la força de l’Espanyol segueix amagada sota la superfície. I aquesta sensació de poca relació entre la qualitat, el preu i el rendiment de la plantilla és la que porta al neguit i el malfiament d’una afició que esperava molt més del seu equip. El temps passa i tot indica que la cosa no tindrà un gir radical. Aquest Espanyol és un equip de cocció lenta.