L’Espanyol ha donat per acabada la temporada. De res serveixen els discursos en roda de premsa farcits de bones paraules i ambició. Quan arriba el partit, aquest equip fa llufa. Fa temps que la plantilla de Quique Sánchez Flores no transmet il·lusió, o com a mínim una espurna d’orgull, per capgirar un panorama gris i tètric. Ara es juga amb el pilot automàtic. Deixa passar les jornades per arribar al maig i posar punt final a un curs per oblidar. Una temporada en què l’Espanyol no ha fet un pas endavant, sinó dos enrere. La involució és absoluta i les ganes de maquillar l’epíleg del campionat amb bons resultats sembla ja una feina de titans. Tècnics i jugadors sembla que no estan per la tasca de baixar a la sala d’operacions per fer-se un lífting rudimentari. Han perdut l’esma, els uns i els altres, i ja estan pensant en el futur més enllà del 30 de maig. Fa temps que era una sensació recurrent a la graderia de Cornellà, que ahir es va afartar de tanta decrepitud. L’audiència, aquella a què es va referir ahir Quique Sánchez Flores, ja n’està tipa. No està per a més romanços i va acomiadar el seu equip amb xiulets pel dantesc espectacle que li va servir. El respectable va ser especialment incisiu amb Pau López i també li va tocar rebre al tècnic, que va haver de sentir un “Quique, ves-te’n ja” prou enèrgic.

Les il·lusions ja no existeixen i els reptes es dilueixen d’una manera preocupant. Ara la qüestió més immediata és esbrinar fins on pot caure l’Espanyol en la taula de la classificació. Irregular a casa i sense cap mena de resposta a domicili, les matemàtiques poden enviar els blanc-i-blaus a posicions gens dignes a final de temporada. Més enllà de la desconnexió recurrent de què ha fet gala l’Espanyol jornada rere jornada, ahir es va veure una versió d’equip esmorteït i conformista. L’Espanyol no va inquietar, fins a tres minuts del descans, l’Alavés. Una acció aïllada de Gerard Moreno va servir per assistir Aarón. El lateral va fer un bon xut, que va rebutjar el porter i el travesser. Va ser l’únic instant de brillantor en un partit decrèpit, pla i sense ritme. Els bioritmes dels blanc-i-blaus eren tan evidents que Quique Sánchez Flores es va atrevir a fer un doble canvi en el descans. Granero i Jurado van encarnar la lentitud dels locals i van marxar cap a les dutxes donant l’alternativa a Melendo i Piatti. Un moviment de peces per dotar de més rapidesa i mordacitat el joc ofensiu d’un Espanyol pla i que no inquietava la plàcida i hermètica defensa de l’Alavés. I això que els bascos enllaçaven tres derrotes consecutives. Un camí invers transitaven els catalans, que buscaven el tercer triomf consecutiu a casa. Un petit repte que ahir també va volar, un més al calaix de l’oblit.

No calia fer gran cosa per millorar la tètrica primera part protagonitzada per l’Espanyol. Només una marxa més i un xic de velocitat en les transicions servien d’aliment per aixecar els primers tímids aplaudiments. Les ganes d’il·lusionar-se de l’aficionat blanc-i-blau són tan evidents, que consideraria un plat d’estrella Michelin la primera hamburguesa de fast food que li posessin al davant. Així de famèlic està el respectable, fatigat de tanta penitència i de viure permanentment preparat per a la decepció. Les accions de Melendo i Piatti van reconfortar però no van ser suficients per desnivellar el marcador inicial. L’Espanyol va acabar el partit amb un trist punt. Un empat de poc valor i que no té gust de res. Així es troba l’Espanyol, sense cap condiment que doni picantor a la seva existència. Un equip funcionarial que veu passar els fulls del calendari de la lliga amb parsimònia. Més enllà de l’empat queda latent la desafecció que hi ha entre la graderia i l’equip. L’afició s’ha fatigat de la comoditat en què viu i que respira l’equip. Fa temps que el campionat ja s’entreveia com un camí llarg i feixuc. Ahir es va convertir en un autèntic viacrucis. Una Setmana Santa de penitència eterna que durarà fins al maig.

Ara el més important és veure com s’encararà al futur l’Espanyol amb vista a la propera temporada i, si s’escau, si recuperarà joves actius com ara Melendo. El menut futbolista del planter va ser el millor del partit, deixant bons detalls de futbol. La incògnita és per què ha tingut aquest pobre protagonisme aquesta temporada, en què ha entrat amb comptagotes en la dinàmica del primer equip.