Pau López fa setmanes que és un dels protagonistes de l’Espanyol. El porter ja ho va ser contra el Betis, per la seva errada en el primer gol, i en l’últim partit contra l’Alavés va estar en el punt de mira d’una part de l’afició que el va xiular durant el partit. “Em quedo amb el 80 per cent que m’han aplaudit”, es defensava el jove futbolista, que instava els aficionats i la premsa a esperar a final de lliga, quan donarà les pertinents explicacions del seu comiat.

La marxa de Pau López és la història d’un desacord. Un desencís que té la seva gènesi a l’estiu del 2016. El gironí havia estat una de les grans apostes estratègiques del club la temporada 15/16. El club, en plena economia de guerra, es va veure obligat a vendre l’estiu del 2015 els seus millors actius. Van marxar els Sergio García, Kiko Casilla o Stuani, entre d’altres. El club va fer de la necessitat virtut i la direcció esportiva i el tècnic de llavors, Sergio González, van apostar decididament pel gironí, que ja havia protagonitzat uns bons partits de copa el curs 14/15, on va arribar a les semifinals davant l’Athletic Club. Els inicis de la temporada 15/16 van ser durs per a Pau. Un bateig a l’elit amb una defensa que va acabar sent la més golejada de primera divisió amb més de 70 gols. Una barbaritat. Tot i això, Pau va ser un dels millors jugadors d’aquella temporada i es va guanyar els elogis de gran part de la crítica i del públic tot i el seu dur aterratge inicial. Acabada aquella temporada el futbolista es confessava en una entrevista a L’Esportiu desgranant el seu calvari però com havia crescut en el segon tram de la temporada fins a superar el fitxatge d’Arlauskis. Molts pals a les rodes de tot tipus però guanyant-se l’afecte dels companys i salvant l’equip d’anar-se’n a segona. El futbolista veia com als seus 20 anys havia superat una prova de duresa infinita i veia amb alegria el projecte de Chen com una oportunitat per créixer al seu Espanyol. El 19 de juny del 2016 el club blanc-i-blau anunciava l’arribada de Roberto Jiménez. El porter madrileny arribava com a home de confiança de Quique Sánchez Flores, que volia fortificar la porteria amb un veterà. No era l’únic jugador que es buscava per aquelles dates: l’Espanyol també havia contactat amb Diego López (que al final va acabar venint cedit en l’últim dia de mercat). Pau veia com d’una temporada a una altra passaria de ser el titular al tercer porter. I el que era més preocupant: els tècnics del club no el tenien en consideració i li tallaven la projecció amb el fitxatge de Roberto per tres anys. La trucada de Pochettino va ser salvadora. L’argentí del Tottenham el coneixia del filial i no va dubtar a reclutar-lo com a cedit. Allà, tot i no jugar a la Premier, va créixer com a porter i només cal veure les prestacions d’enguany. Però aquí l’Espanyol comet una equivocació. Deixar-lo marxar sense allargar-li el seu contracte que expirava al 2018. “Pensàvem que el Tottenham executaria l’opció de compra”, comentava un exdirectiu del club ara amb cert penediment. 7 milions d’euros que Pochettino no va voler pagar.

Pau va tornar quan ni ell mateix ho pensava fer, ni l’Espanyol, que no el veia amb prou nivell. Només cal recordar la carta de comiat del gironí quan va marxar a Londres. Els capricis del futbol tenen aquestes coses i una lesió de Diego López fa que iniciï la temporada de titular a un molt bon nivell. L’oferta de renovació del club no arriba fins al novembre passat. Massa tard. El futbolista, en l’últim any de contracte, té la paella pel mànec i considera irrisòria la proposta de l’Espanyol. El club li presenta un contracte progressiu de quatre temporades i que millorava ostensiblement els seus emoluments, els més baixos de la primera plantilla amb diferència. No era suficient. La comparativa amb el seu suplent Diego López, el que més cobra de l’equip, era estratosfèrica. Els diners van ser l’últim punt de fricció, però no el més important, el mal ja havia estat fet abans i el porter es va veure bandejat per l’estructura tècnica del club: la de les oficines i la que està a la gespa. Aquesta temporada va ser com un llarg comiat en blanc-i-blau del gironí i segurament un fort cop a l’estómac a molts en el club que no es van creure la qualitat del porter. El proper any el disfrutaran al Villamarín, però la gestió de l’assumpte Pau, per part de l’Espanyol, resumeix com no s’ha de tractar un noi del planter. Un exemple més de la política erràtica de fitxatges dels últims dos anys