Planificació
El valor de conèixer la casa
El club blanc-i-blau recuperarà amb Rubi els beneficis d’un entrenador que coneix el club per dins i la gent que hi treballa
Al segle XXI es prefereix el perfil amb ADN periquito que anar a buscar el talent a fora
Un de fora, un de casa, un de fora… i sant tornem-hi. L’Espanyol va tancar fa un mes de forma negativa i inesperada l’etapa Quique Sánchez Flores i ara n’enceta una de nova, més modesta i limitada, però de nou amb el coneixement dels budells del club en el currículum del nou entrenador. Rubi arribarà a una entitat que coneix a la perfecció, amb noms clau com Òscar Perarnau, amb qui ja ha treballat . El futbol dona voltes i l’ara director general esportiu va ser qui va rellevar-lo quan van destituir-lo del filial.
L’Espanyol té tendència a veure el coneixement de la casa com a aval sòlid a l’hora de buscar qui ha d’ocupar la banqueta. Sergio González va pujar del filial i en la primera temporada, amb menys de la meitat dels recursos, va aconseguir uns rèdits que l’equiparen a Quique Sánchez Flores, l’aposta forta del projecte Chen Yansheng. El vuitè lloc, lluitant per Europa fins a l’última jornada, va anar acompanyat de la semifinal de copa, si bé en el segon any els resultats van empitjorar i es va optar per un pedaç que també sabia del cert com és el club: Constantin Galca. El romanès no va funcionar i es va fitxar Quique, però un cop destituït es va tornar a fixar la mirada de portes endins en lloc d’anar a buscar la solució a fora. David Gallego, com Sergio, va viure un ascens i els 13 punts de 15 són un llegat que quedarà per sempre.
El cicle de la banqueta
L’Espanyol inicia ara nova etapa i el planter hi ha de tenir pes, així que és lògic mirar cap a qui coneix el modus operandi del club i prioritza les perles del futbol base gairebé sempre: Rubi. El maresmenc agafarà el relleu d’una llarga llista de noms que coneixien la casa. Si mirem exemples recents, amb la situació més desesperada que s’ha viscut en molt de temps, a la cua de la classificació, Mauricio Pochettino va fer el miracle en la 2008/09, que s’havia iniciat amb una fórmula similar, però en aquell cas gens reeixida: Tintín Márquez, amb unes xifres que empitjoraria Mané, el breu. Aguirre va rellevar l’argentí quatre anys més tard, abans de recuperar la recepta amb Sergio.
El de l’Hospitalet va viure els seus millors anys a l’espanyol com a jugador precisament amb un home de la casa com Paco Flores, gol inclòs en la final de copa del 2000. La idea de carregar-se’l per portar algú de renom com Juande Ramos va ser un vist i no vist, fet que va obligar a recuperar l’ADN periquito amb Ramon Moya i Javier Clemente, que veia com la primera etapa ja quedava lluny quan van tornar-lo a reclamar. El cicle és repetitiu a l’entitat blanc-i-blava i després del bon pas d’un forà com Miguel Ángel Lotina, que va aixecar el títol del 2006, es va retrobar el model amb Ernesto Valverde, que va fregar la glòria amb els dits a Glasgow.
La fórmula de l’espanyol no és exclusiva del segle XXI. Noms com Juanjo Díaz o Xabier Azkargorta van aparèixer també si mirem una mica més enrere en el temps, si bé hi havia més tendència a buscar l’entrenador lluny de casa, amb resultats desiguals. Des de misters que han marcat una època, com Camacho, Santamaría, Luis Aragonés o Clemente, fins a experiments fallits de pas efímer com Pavic, Petrovic o el breu pas de Marcelo Bielsa. Ara es torna al camí en què més còmode sembla sentir-se l’espanyol en els darrers temps: gent coneguda, com Rubi, en espera que es faci oficial el retorn del maresmenc.
Notícies
Dimecres,24 abril 2024