Feliç, tot i que els entrenaments són durs, però tindrem la nostra recompensa més endavant. Això passa a tots els llocs, però, en el meu cas, s’hi afegeix que soc el nou i m’he adaptar a aquest nou entorn. Però hi estic molt a gust i la plantilla és un grup molt bo.

Soc un bon paio, o com a mínim, és el que intento fer. Pot semblar estrany per la imatge que té la gent dels futbolistes, però la gran majoria de la gent que conec són així.

La veritat és que tinc molta sort, perquè sempre m’han inculcat, fins a l’extenuació, ser una persona normal, tractar la gent com m’agradaria que ho fessin amb mi i anar per la vida sempre amb humilitat. Em sento còmode en aquesta situació i intento ser una persona propera i amable.

Quan arribes a un lloc nou, sempre tens una certa por per les incògnites que et trobaràs i amb qui conviuràs. Però aquí, des del minut u, la gent és molt cordial, amable i atenta. Per a un futbolista que arriba nou, que la gent sigui d’aquesta forma i et tracti amb aquesta normalitat, amb barreja de respecte i afecte, et facilita molt l’arribada i la convivència.

És una cosa bonica. És una pressió afegida i un pes relatiu. Cal portar aquesta pressió d’una manera positiva. Per mi, és un beneït problema viure aquesta situació. Estic molt feliç amb tot el que tinc. Vinc d’uns anys molt bons i de batallar amb aquesta pressió a diferents nivells. M’agrada aquest pessigolleig, em sento preparat i tinc moltes ganes d’autoexigir-me, que és el principal.

Sí, des que vaig marxar de casa amb 14 anys, tinc aquesta il·lusió. Lluites per arribar als teus somnis i saps que serà complicat. No ho he tingut fàcil, i aquí estic. Marxar de casa va ser dur, i en aquell moment buscava experiències de formació esportiva i personal. Però la il·lusió d’arribar a primera sempre ha estat present. Per mi, arribar a l’Espanyol és el cim de la meva carrera professional i tinc moltes ganes de seguir creixent i millorant com a jugador i persona i aportar el màxim que porto dins.

Dels 14 als 17, estic a València; després, dels 17 fins als 20, marxo al Vila-real i torno a Vigo dels 20 als 24. I l’any passat el destí em porta al Saragossa.

[riu] No. Sempre he tingut una bona capacitat per adaptar-me, però he de reconèixer que la més difícil va ser als 14 anys. Deixes família i amics en un moment vital complicat, però la meva família sempre em va donar suport i em va animar a perseguir els meus somnis. “Vols lluitar per això? Doncs endavant!”, em deien els pares quan vaig marxar a València. Comptar amb el suport dels meus pares em va facilitar l’esforç diari i superar barreres en els moments més difícils.

Aquest ha estat el missatge: “Gaudeix del camí però no perdis de perspectiva altres coses.” Que m’havia de formar, viure altres experiències i no oblidar-me que abans soc persona que futbolista. Un bon consell, perquè hi han moments que et pots desviar del camí.

Va ser una negociació complicada i sempre penses en molta gent, però els primers a saber-ho van ser la família. Va ser fàcil, perquè estàvem tots junts. Va ser un moment de molta alegria per a ells. Un moment molt especial. Veig, ara mateix, les cares del meu pare, la meva mare i el meu germà. La felicitat es veu, però també l’alliberació pels moments molt dolents que he passat i les adversitats que he hagut de superar. Ells sempre han estat allà. Per mi, és un triomf de tots, no només de Borja Iglesias.

El primer any que vaig marxar a València, els quatre primers mesos van ser bons. Era com si estigués en un campus d’estiu. Vaig tornar per Nadal a casa i no volia tornar a València. Vaig decidir no marxar. Em vaig plantar. Els meus pares em van dir que no podia deixar una cosa que havia començat i em van fer veure que havia d’acabar la temporada. “Un cop l’acabis, prens la decisió de tornar o continuar. Si deixes això, ho deixaràs tot en la teva vida”, em van dir. I des de llavors la meva vida és així. Si et proposes una cosa, l’has d’acabar, anar pel teu objectiu i lluitar al màxim. Els meus pares m’ho van ensenyar. Va ser una experiència de vida.

Sí, vaig trobar a faltar confiança. No demanava res especial. Només volia sis mesos i poder competir amb el primer equip i veure si hi tenia lloc. Però la idea d’ells era valorar-me en pretemporada. Els meus dos darrers anys a segona B van fer que tingués ofertes per marxar; alguna em va agradar molt i els vaig demanar que em deixassin escollir. Si no era fix des del dia u amb el Celta, que em deixessin anar a un altre equip on confiessin en mi des de l’inici.

M’hauria agradat seguir a la meva terra fa un any, no ho puc negar, però el temps també et fa veure que hi ha vida fora i no et pots tancar cap porta.

Sense cap mena de dubte. I en dos aspectes: tant l’esportiu com el personal. És l’any en què entro en el futbol professional i rebo tota la confiança d’un club que està en un moment difícil i ha d’apostar per un jugador que arriba de baix i no té por de dir que Borja Iglesias serà un dels referents de l’equip. A mi, això em dona molta confiança que no tenia a Vigo.

Arribo a una ciutat nova, conec gent i tinc la sort de conèixer una persona (Kase-0, cantant de rap) que admiro des de fa temps que m’introdueix de ple en el seu entorn i he conegut a la meva xicota, la Teresa, que és clau. En un moment molt complicat, m’aporta una estabilitat que em fa tenir encara més confiança per afrontar el repte del Saragossa. Era un any complicat i al final va ser molt gran. Llàstima de no pujar.

Podria ser que la situació canviés, però mai no ho saps. Soc dels qui pensen que les coses succeeixen per alguna cosa, i ara tinc una oportunitat increïble. Quan em van fer saber que podia venir aquí, no tenia cap dubte. És un lloc ideal per a mi, per seguir creixent i aportar el meu gra de sorra.

Doncs ara no ho sé. Ho puc imaginar. Arribo a un club històric en una ciutat magnífica. La gent que ve a aquest club sempre en parla bé i penso més en què li puc aportar jo a l’Espanyol que en el que em pot donar.

És un lloc molt bo per als futbolistes que arriben en creixement, al marge que siguin o no gallecs [riu]. És un escenari ideal per seguir creixent i millorant. A més, hi ha molta confiança de la direcció esportiva en la gent jove i es donen tots els condicionants per crear un clima ideal.

L’any passat, el Saragossa era un destí que m’agradava, però, enguany, ell ha tingut un paper important, perquè volia treballar a les seves ordres. És un tècnic que pensa molt en els jugadors, és treballador i té molta il·lusió i ganes de superar-se. Quan veus una persona que està al teu costat i que treballa així, tu no pots ser menys. Busca que superem els nostre límits. És una persona que admiro.

Encara és aviat, però m’ha demanat que sigui jo mateix i que faci el meu futbol. Em coneix molt bé. Més endavant, segur que ens va donant unes directrius més clares del que vol de cadascú de nosaltres.

L’esforç i la implicació són el més fàcil de prometre. De fet, no cal. Això és la oportunitat de la meva vida i per treball i dedicació no serà. Un dia estaré més encertat i un altre menys, però el treball i la il·lusió sempre hi seran. Sé que la mesura de l’èxit o el fracàs d’un davanter són els gols. En altres posicions, no tens aquesta tensió, però he de trobar-li el punt mig de viure en el límit, conviure amb la pressió. Ara, penso en el primer gol; és el més important. La resta ja seguiran.

Li agraeixo les seves paraules, però és una realitat. A primera divisió, no he competit. Només he jugat 12 minuts amb el Celta. Tinc una doble adaptació: un nou lloc i una nova categoria. Estic tranquil i amb ganes de treballar i millorar. Amb aquest còctel, els resultats arribaran segur.

No ho veig d’aquesta forma. L’Espanyol m’ha donat la oportunitat real de jugar a primera i el temps i les necessitats que tinguem tots ja diran el que passa en un futur. Ara, només penso en l’Espanyol i fer-ho de la millor manera possible aquí.

[Riu] Sí, som amics. Li vaig enviar un missatge, una mica en broma, sobre la conveniència de portar el seu dorsal. Em va dir que li encantaria. És un gran futbolista i tinc una gran relació amb ell. M’alegro que li vagin bé les coses i ell també a mi.

Tothom me’n va parlar molt bé. I una de les coses en què coincidien tots era que era un club familiar, que sempre tens gent que t’ajuda i et fan les coses més fàcils, i això és molt necessari, més en el meu cas, ara a l’inici. I després, el fet de trobar-te còmode amb la plantilla i que tots tinguem objectius comuns. Per mi, això son les coses que més m’interessen quan arribo a un lloc.

La facilitat d’integrar-te en el grup. No és fàcil. Quan arribes a un lloc, tens por de ficar la pota o vigiles de no dir certes coses, i aquí tothom tira de tu perquè t’involucris i estiguis a gust.

[Riu] Sí, és clar. No em van fer cantar, però em va tocar parlar davant tots i intentar ballar. Va servir perquè riguessin una mica i trencar el gel.

Continua la preparació, però amb ganes de jugar dos partit seguits. Tot l’equip tenim moltes ganes de tocar pilota.