Espanyol

Metamorfosi blanc-i-blava

Canvi radical. Rubi ha alliberat els futbolistes de la cotilla del passat però el salt qualitatiu és psicològic. El tècnic ha canviat la mentalitat dels seus deixebles obrint l’horitzó competitiu

L’afició de l’Espanyol va xalar de valent diumenge a Cornellà. Feia temps que no veien carburar el seu equip de manera tan sublim. L’espectacle desplegat contra un rival del pes del València encara dona més relleu a la rotunda victòria dels deixebles de Joan Francesc Ferrer, Rubi. El tècnic ja va impulsar l’equip amb un plantejament valent: Sergio García i Esteban Granero van ser titulars en detriment de Piatti i Víctor Sánchez. Futbolistes de toc per madurar el partit i fomentar la creació i les jugades associatives. L’Espanyol va fer un futbol total. Als blanc-i-blaus els va sortir un partit rodó. “El secret? Moltes hores de treball i dedicació”, reblava Rubi. El primer tast de la temporada al RCDE Stadium no podia tenir millor color ni una sintonia tan gran amb la grada. El tècnic de Vilassar ha provocat que l’Espanyol hagi fet un gir copernicà. Un equip gris i trist va passar del blanc i negre al color i l’alegria. Una transformació cuinada a foc lent però que s’ha iniciat per la convicció del tècnic del potencial de la plantilla, que fins avui només té una cara nova: Borja Iglesias.

La primera pinzellada ja es va poder albirar a finals del curs passat. Amb poc marge de maniobra, David Gallego va dotar l’equip d’uns altres mecanismes. Rubi, molt amic del Surienc, de ben segur va recopilar els informes que li va donar el seu homòleg del filial. El punt de partida inicial era aconseguir la complicitat del futbolista. El futbol, com els grans registres de la vida, es mou per estats d’ànim. L’aspecte tàctic i físic són eixos fonamentals per assolir objectius, però a primera divisió n’hi ha un altre: l’emotivitat. L’aspecte més irracional del joc que passa per tocar la fibra sensible dels futbolistes. “Els he plantejat objectius ambiciosos, als jugadors. Sé que hi ha cinc equips millors que nosaltres, però la resta estem molt igualats”, indicava el de Vilassar en la prèvia del partit contra el València. El conjunt de Marcelino García Toral és un d’aquest cinc gegants. L’Espanyol el va tombar, i la metodologia Rubi, la de la transformació d’un Espanyol entristit, va tenir el seu primer efecte pirotècnic sense discussió. És un full de ruta conegut pel preparador. Estan utilitzant les mateixes eines que el van portar a assolir l’ascens amb l’Osca el curs passat. Un equip, l’aragonès, que ha partit amb plom als peus pel dèficit de ser l’equip amb més pressupost de segona divisió. “Podem pujar, jo hi crec”, els va dir en una de les primeres xerrades i, de mica en mica, els futbolistes d’El Alcoraz es van apropiar aquest objectiu que semblava impossible. Ara Rubi ha plantejat lluitar per la sisena plaça. Ho va deixar entreveure dissabte. No va pronunciar la paraula Europa, ni falta que fa, en un equip com l’Espanyol, que li té al·lèrgia. És fer-ne esment i el castell de les il·lusions es comença a ensorrar, vistes les últimes experiències.

Rubi va estar capficat des de la pretemporada per revolucionar el seu equip des de l’aspecte mental. El tècnic ha tingut molta cura en alimentar l’ambició i la fam competitiva dels seus. El registre del tècnic de Vilassar està molt allunyat del que es va viure només fa un any amb Quique Sánchez Flores. Un entrenador que es va sentir traït pel club i que va verbalitzar el seu enuig a Nàpols ara fa un any. “No soc feliç.” Una falta d’optimisme que va anar cremant els seus futbolistes al llarg de tota la temporada. El tècnic madrileny no se sentia còmode amb els efectius que tenia, i fins i tot va arribar a dir que el seu equip “no donava per a més”. Un procés de desafecció que va arribar al seu clímax amb la fugida avortada a l’Stoke City. Les comparacions entre Quique Sánchez Flores i Rubi són odioses, igual que els moments vitals de tots dos. El madrileny hi arribava amb el currículum fet i la motxilla carregada. El maresmenc ha viscut un camí de dificultats per arribar al cim de la seva carrera: l’Espanyol. Quique s’hi jugava el seu prestigi, a l’Espanyol, i Rubi vol guanyar prestigi i reconeixement fent una gran temporada en el conjunt blanc-i-blau. El de Vilassar de Mar va trencar tots els pronòstics el curs anterior amb l’Osca. Si només hagués pensat en la salvació, el seu equip no hauria pujat a primera. Ara vol reblar el clau amb l’Espanyol, i el primer que ha fet és despertar la gana d’uns futbolistes dolguts als quals està repetint fins a la sacietat que són els millors del món i que el seu futbol no té límits. La primera pedra de toc va ser contra el València. És només un primer pas i queda molta lliga. Cal tenir els peus a terra, com diu Rubi, però aquest Espanyol té una altra ànima.

COMPLICITAT

El brillant triomf contra el València i la forma com es va executar és del tot simptomàtic
És diàfan, i el que diu es corrobora a la gespa: l’onze va ser una declaració d’intencions
Els jugadors estan desinhibits i el tècnic repeteix la fórmula que li va funcionar en l’Osca
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)