L’Espanyol continua ancorat a domicili, on té una assignatura pendent: guanyar el primer partit. Dos punts de dotze a fora contrasten amb els nou de nou a Cornellà. Ahir era un dia assenyalat en el calendari. El Rayo era un adversari propici, i més vistes les seves prestacions a Vallecas, on no havia sumat cap punt en aquest inici de lliga. La cosa es tornava més llaminera quan, encara que virtualment i per unes hores, els blanc-i-blaus tenien a l’abast situar-se líders amb el Barça i el Madrid. Els catalans es van quedar amb la mel a la boca, i això que van arribar al descans amb el resultat a favor. Les previsions inicials no poden embrutar el context d’un duel treballat. L’Espanyol va aconseguir un punt de patiment i va dominar el partit a batzegades. Els seus millors minuts van arribar després del gol inicial del Rayo i es va fondre en la segona part, en què els madrilenys van portar els catalans al seu terreny i ennuegant la medul·lar blanc-i-blava. I és que aquest va ser el gran problema de l’Espanyol: no trobar un trànsit net per la zona ampla.

Rubi va tornar a fer canvis, quatre canvis respecte al partit contra l’Eibar. Les rotacions ja comencen a ser marca de la casa i els intocables es compten amb els dits d’una mà. La percussió la va posar primer el Rayo. Una jugada aïllada va servir als locals per situar-se al davant. Raúl de Tomás es va esmunyir entre Hermoso i Dídac per llançar una fuetada des de la frontal. Un gol pràcticament impossible que es va colar ajustat al pal de Diego López. El partit encara no havia començat i el Rayo despertava de cop els blanc-i-blau. El gol va ser un electroxoc per als homes de Rubi i una descàrrega elèctrica per als madrilenys. L’Espanyol la tocava i la remenava davant un Rayo que no sabia com actuar. La falta de rumb local va ser la gènesi del gol català. Hermoso va provar un xut i el refús va ser interceptat per Borja Iglesias, que va enviar la pilota al fons de la xarxa. L’Espanyol va tornar a situar l’empat en el marcador. Havia fet el més difícil, però el gol va ser una anestèsia més que un estímul per buscar el segon. La precipitació i les jugades a destemps eren una constant. El Rayo aprofitava aquestes imprecisions per rondar a l’àrea de Diego López però sense una clara ocasió de gol. El guió no agradava a Rubi, que demanava més calma als seus futbolistes. Quan més madurava el partit, els blanc-i-blaus trobaven línies per fer mal a la defensa local. Borja Iglesias va tenir el segon però Alberto ho va evitar amb el genoll. El premi va arribar poc abans del descans. Sergio García va intentar una volea des de la frontal i el seu refús va ser recollit per Granero, que amb un toc suau i ajustat va enviar la pilota al fons de la xarxa. L’Espanyol capgirava el resultat.

L’alegria va durar poc i el Rayo va tornar a clavar una ganivetada emocional a l’Espanyol. Dídac va fer una entrada a destemps dins de l’àrea i va fer penal a Kakuta. El francès no va fallar des dels 11 metres i tornava a empatar el partit. El partit era un duel frenètic i qui tingués més força mental s’emportaria el premi del triomf. El patiment va ser eloqüent després del gol, però els de Rubi es van refer i van acaronar el tercer amb una rematada de cap que Dídac no va encertar entre els tres pals de manera sorprenent quan tenia tota la porteria per fer-ho.

Els madrilenys portaven l’Espanyol a un joc elèctric i vertical. Una sensació molt incòmoda per als catalans, que no trobaven un rumb clar per fer mal al rival. Els de Rubi són un equip que necessita controlar els bioritmes del partit i madurar les jugades amb més detall i precisió des de la sala de màquines: la medul·lar. Patien els blanc-i-blaus i Pozo buscava el tercer amb una vaselina que Diego López va evitar amb la punta dels dits. El refús va ser recollit pel mateix Pozo, on Mario Hermoso, ben plantat, salvava sobre la ratlla de gol. El domini del Rayo es va fer més clar. Ni els homes de refresc van canviar el decorat. Un punt positiu però que, vista l’alegria de l’entorn, pot semblar poc premi per a un equip que vol continuar a la zona alta.