L’Espanyol es va quedar amb la mel als llavis. Durant molts minuts va ser líder en solitari de primera. Però un golàs de Verde, en el temps afegit, va privar els blanc-i-blaus de dormir líders en solitari, després d’avançar-se amb una altra obra d’art de Borja Iglesias. El somni es va trencar i ara haurà de gaudir d’un premi de consolació: compartir lideratge amb el Barça amb 18 punts. Un premi menor per a molts però gegantí vista en perspectiva la trajectòria global d’un Espanyol que ha après a competir de manera rotunda en qualsevol escenari. Aquest és el gran aval de present i de futur dels blanc-i-blaus. L’oportunitat històrica de situar-se líders en solitari s’ha escapat, però jugant d’aquesta manera tot és possible, i una altra oportunitat es pot presentar. Els blanc-i-blaus han demostrat que a la força indomable que han mostrat a casa, on no han perdut cap partit, ara s’hi ha afegit un ritme alt a domicili, on va guanyar a Osca i va acaronar un segon triomf consecutiu al Zorrilla.

En tot cas, els periquitos s’han acostumat a anar pels partits de manera directa i sense fissures. És igual quin sigui l’escenari, aquest equip no s’arronsa ni enganya. Rubi va disposar una medul·lar reveladora: Marc Roca, Melendo i Darder. Tres nois de la casa que van agafar el timó del partit. El de la Granada del Penedès des de la sala de màquines i els baixets buscant línies de passades per trencar la defensa rival. El Valladolid van iniciar el partit enèrgic i amb diverses aproximacions a l’àrea de Diego López. La seva animositat era evident. Els castellans venien amb quatre victòries consecutives al sarró i la moral pels núvols. Però l’Espanyol juga a una altra cosa. Es mou en atac amb facilitat i sap patir al darrere tot i les primeres inconcrecions inicials. El partit es va trencar aviat i Borja Iglesias es va erigir en el botxí del Valladolid. El gallec va clavar un xut magistral, més enllà de la frontal de l’àrea, que es va incrustar a l’escaire. El Panda signava un golàs, el cinquè del seu repertori golejador i confirmava que el Valladolid és un equip a qui té la mida presa. L’any passat va fer cinc gols als castellans i ahir va seguir amb la seva dinàmica. El gallec, tot i els dubtes inicials, està creixent a un ritme exponencial i ja ha participat en el 50 per cent dels gols del seu equip.

La diana va capgirar el guió del partit. L’Espanyol volia més i va anar a buscar el segon. L’allau de joc ofensiu era total, i només la imprecisió en els metres finals va evitar una major distància en el marcador dels catalans i la mà prodigiosa de Jordi Masip en una excelsa rematada de cap d’Hernán Pérez que portava verí.

El Valladolid es va envalentir després de la represa amb més dinamisme en el seu joc. L’Espanyol patia però tenia l’arma del contraatac i va acaronar el gol en una bonica acció que no va concretar Sergi Darder. Els locals no es rendien i Rubén Alcaraz tenia l’ocasió per empatar però el seu xut se n’anava als núvols amb tot a favor. El partit entrava en una ruleta russa infernal per les alternatives de tots dos equips en atac. El partit es posava costerut per a l’Espanyol i Rubi fortificava la medul·lar fent entrar Óscar Duarte en la posició de pivot. Era el segon canvi en aquest sentit després de l’entrada, uns minuts abans, de Víctor Sánchez per Melendo. El domini castellà es va fer més evident, però sense encert per arribar amb perill a la porteria de Diego López. L’Espanyol serrava les dents i patia per mantenir el seu avantatge. El partit enfilava l’epíleg i Verde es va treure un golàs de falta directa que va sorprendre Diego López. Una diana que posava l’empat en el marcador i feia justícia als mèrits del Valladolid, que va empetitir l’Espanyol durant tota la segona part. El somni de ser líder en solitari s’esvaïa, però el ritme competitiu de l’Espanyol és remarcable.