L’Espanyol ha fet un inici de temporada espectacular. El rendiment de molts futbolistes és excel·lent i la seva cotització al mercat no para de pujar. Era l’escenari que perseguia la direcció esportiva. “No em parlis de fitxatges. Jo només vull rendiment i crec que aquesta plantilla és molt bona. Cal deixar-la treballar i a final de temporada ja veurem on estem”, confessava fa tres setmanes el director del futbol professional, Francisco Joaquín Pérez Rufete, en una entrevista a L’Esportiu quan era qüestionat pels pocs fitxatges que havia fet l’entitat en el mercat d’estiu. El temps està donant la raó al mandatari. En les deu primeres jornades de lliga el gruix dels futbolistes ha fet un pas endavant en el seu rendiment sobre la gespa i això, de retruc, ha fet pujar la seva cotització de cara al futur.

Un dels noms que més destaquen dins d’aquesta anàlisi del primer quart del campionat de lliga és Borja Iglesias. El gallec va arribar amb la feixuga càrrega de ser el fitxatge més car de la història de l’Espanyol: deu milions d’euros va pagar l’entitat blanc-i-blava per aconseguir els serveis del davanter gallec. Molts diners, deien les veus crítiques, per un futbolista que no havia jugat a primera divisió i que aterrava a l’Espanyol només amb el bagatge d’una gran temporada al Saragossa, a segona, on havia fet 22 gols al llarg de la temporada regular. Tota la cúpula tècnica estava entossudida a fer aquesta contractació. Rufete encara no havia pres possessió del càrrec però Òscar Perarnau, el director general esportiu, i l’entrenador, Joan Francesc Ferrer, Rubi, van anar plegats per tancar la seva contractació. Per ells no era una aposta de risc sinó una inversió que donaria fruits. Tots dos eren conscients que no podien fallar a l’hora de portar un substitut de garanties per suplir Gerard Moreno, el pitxitxi blanc-i-blau dels últims dos anys, que havia marxat al Vila-real. “Per mi un jugador que destaca a segona té tota la capacitat per jugar a primera”, responia després que el davanter gallec fes dos gols a l’Osca. Dies abans, en una conversa amb L’Esportiu, encara era més explícit pel que fa als dubtes sobre el rendiment del Panda: “Triomfarà segur. N’estic convençut i no trigarem a veure-ho.”

Dit i fet. Tres gols en els últims dos partits, contra l’Osca i el Valladolid, aquest últim un golàs de traca i mocador, han convençut els més crítics. La cosa no es queda aquí. Els múltiples observadors que treballen per als clubs anglesos ja han subratllat el seu nom en lletres vermelles i ja comencen a recomanar el seu fitxatge com a prioritari de cara a l’estiu. No és una casualitat. La forma de jugar de Borja Iglesias el fa ser molt adaptable al futbol anglès. És corpulent i té un joc d’esquenes precís per descarregar el joc als migcampistes i extrems. Un aspecte que combina amb una velocitat i verticalitat que no casen amb el seu físic a primer cop d’ull. És ràpid i té olfacte de gol. El seu repertori es complementa amb un esforç en la pressió sobre la defensa rival que el fa encara més valuós en el combatiu futbol anglès. Totes les seves característiques físiques i tàctiques, desmarcada amb ruptura o a l’esquena dels centrals, el fan molt llaminer per als clubs anglesos. A tot això s’hi afegeix un preu assequible per a equips amb gran capacitat econòmica com són els de la Premier: 28 milions d’euros de clàusula de rescissió. Una ganga si parlem d’un golejador. Però de moment el futbolista només pensa a triomfar a l’Espanyol.