Borja Iglesias (Santiago de Compostel·la, 1993) és el gran fitxatge de l’Espanyol d’aquesta temporada. De fet, és l’única adquisició que va fer en el mercat d’estiu, sense comptar la cessió de Roberto Rosales. El gallec va arribar a l’estiu com un fitxatge menor. A molts no els inspirava confiança el seu currículum. El punta arribava després d’un gran any al Saragossa, amb el qual havia signat 22 gols en la lliga regular. Era segona divisió, i això marcava la diferència per a molts. No havia jugat mai en l’elit, tret de deu minuts mal comptats amb el Celta. Era una aposta arriscada als ulls dels més crítics. La sensació de dèjá-vu recorria l’espina dorsal de molts aficionats blanc-i-blaus, que veien com l’entitat es tornava a abocar al mercat low cost de la categoria d’argent del futbol estatal. Els noms de Fuentes, Lanzarote i Abraham tornaven a planar sobre l’imaginari col·lectiu dels parroquians periquitos. Una situació que es feia encara més feixuga mirant qui venia a substituir: Gerard Moreno. El davanter de Santa Perpètua era l’home franquícia dels últims anys i va enfilar el camí de sortida a canvi de 20 milions d’euros. La necessitat de vendre de l’Espanyol i la progressió del futbolista es van ajuntar per deixar marxar l’últim ídol del RCDE Stadium.

La situació es tornava encara més costeruda per a Borja Iglesias veient el preu que havien pagat per ell: 10 milions d’euros. Una quantitat que el convertia en el futbolista més car de la història del club. Una suma important, però irrisòria comparada amb les xifres que es mouen en els equips que estan en l’escalafó europeu. Una taula en la qual l’Espanyol vol menjar de manera habitual o, com a mínim, aquest és el desig de l’entitat a mitjà termini. Però l’import que es va pagar per ell era un altre pes a la motxilla d’El Panda.

A l’altre cantó de la balança, hi havia la fe cega dels tècnics de l’Espanyol en la seva contractació. No tenien cap mena de dubte que el futbolista seria un home important en el projecte que iniciava Joan Francesc Ferrer, Rubi, des de la banqueta. El maresmenc el coneixia a la perfecció. Un any abans, ja li va seguir la pista per fitxar-lo a l’Osca, però el gallec va triar el Saragossa. Els camins de tots dos es tornaven a encreuar i el gallec no s’ho va pensar dues vegades: va fer les maletes i va apostar per l’Espanyol per sobre d’altres equips que li oferien més diners i un projecte esportiu a Europa. El gallec només tenia un desig: ser important i tenir minuts. I aquí és on el conjunt blanc-i-blau va apostar fort i va deixar clar al gallec que seria un dels homes clau de l’equip. Dolça música per a les orelles de Borja. No calia més. L’Espanyol tenia el sí del futbolista i va treballar de valent fins a pagar la clàusula total de 10 milions al Celta de Vigo, tot i que li quedava un any de contracte amb els celestes. La clàusula de 28 milions també va ser un punt de fricció entre el club blanc-i-blau i els seus agents, que la volien situar només en 20 milions i els catalans, en 40, com el gros de la plantilla. Al final es va arribar a un punt intermedi.

Els dubtes de l’estiu han donat pas a les certeses de l’hivern. El Panda era una aposta estratègica de l’Espanyol i ara s’ha convertit en un dels actius més importants del club. És la gran troballa. És el tercer amb més minuts de la plantilla (1.395) i ha participat en tots els partits. Només en un ha estat suplent. Unes xifres arrodonides amb vuit gols en la lliga, que el converteixen en pitxitxi, i ampliades amb dues assistències, faceta en què també és dels més prolífics. A més, dels vuit gols que ha fet, sis han servit per inaugurar el marcador de l’equip. Un futbolista que creix en cada partit i que s’ha convertit en indispensable, fins al punt que ja ningú es recorda de Gerard Moreno. Bon senyal.