Era un partit de caixa o faixa. Una final al gener. No per temes de classificació sinó per l’aspecte mental. Les sis derrotes consecutives pesaven massa en els ànims dels jugadors, i l’Espanyol no va fallar. La victòria, per la mínima contra el Leganés, val el seu pes en or. No va ser el millor duel dels homes de Rubi, però va servir per agafar oxigen i veure el futur amb més optimisme i perspectiva. És un triomf que esvaeix fantasmes i desdibuixa l’ombra d’una obsolescència programada del projecte de Rubi que ja planava en l’ambient. Un victòria embolicada com el millor regal de Reis tot i fallar massa ocasions.

Els nervis hi eren presents des de l’inici del partit. El factor emocional també hi jugava, però una acció de David López va desendollar la preocupació per traçar una línia d’optimisme. El santcugatenc aixecava la mirada i enviava una vaselina precisa des de 48 metres de distància. La pilota anava agafant una trajectòria directa cap a porteria. Cuéllar, un xic avançat, intentava tocar la pilota sense encert i veia com aquesta impactava al travesser en el que podia ser el gol de la jornada i un dels més macos de la temporada en la lliga. Borja Iglesias havia seguit atent tota la jugada, i amb la canya preparada va rematar de cap el refús al fons de la xarxa. Nou minuts. Novè gol del gallec, que ràpidament s’anava a abraçar amb David López. El central s’havia inventat una genialitat que decantava el partit per a l’Espanyol. Moviment de pilota màgic per aixecar els aficionats dels seus seients i obrir, de bat a bat, el camí de la victòria. Quedava molt partit, però l’Espanyol agafava prou oxigen per submergir-se amb més plaer en el duel que havia proposat el Leganés. Un equip, el madrileny, que juga amb tres centrals. Un sistema de joc que se’ls ha ennuegat amb massa facilitat aquest curs, als deixebles de Rubi. En els tres capítols anteriors, amb conjunts d’aquest perfil, va perdre: Sevilla, Betis i Girona.

L’alegria pel gol li va durar, a l’Espanyol, que va carburar amb un cert dinamisme i amb accions clares per fer el segon. Baptistão la va tenir en una rematada de cap ajustada al pal, i tres minuts més tard Borja Iglesias va acaronar el doblet amb un xut que no va trobar porteria per poc.

L’Espanyol necessitava el segon per surar amb més calma sobre les onades del duel, i més contra un Leganés acostumat a viure còmode en els marcadors curts i portar la iniciativa. Una cavalcada de Baptistão va iniciar el foc després de la represa. El brasiler se’n va anar per velocitat, però va fallar en la definició davant de Cuéllar enviant la pilota per sobre del travesser. Es lamentava, al seu costat, Borja Iglesias, tot sol esperant l’assistència. El partit s’endinsava en un període de guerra freda. El Leganés seguia contemporitzant el partit per buscar l’empat i l’Espanyol somiava en el segon. Fred es posava el partit i Sergio García demanava el canvi per una lesió muscular a la cuixa esquerra. Piatti entrada per Falete però el protagonista continuava sent Baptistão. El brasiler, molt actiu, encara en va tenir una altra per fer el seu gol, però de nou el seu xut no va trobar el camí de porteria. Tres clares oportunitats de Leo, que va acabar plorant a la banqueta.

Pellegrino enfilava els minuts finals movent la banqueta i fent entrar un davanter, El Zhar, per buscar l’empat. Precisament el marroquí va tenir una clara oportunitat, però el seu xut se’n va anar als núvols. Nervis continguts a les graderies i mirades al cel dels jugadors blanc-i-blaus. La victòria no es podia escapar i un empat seria un cop anímic de dimensions desconegudes. Rubi treia Melendo i ficava Víctor Sánchez. Xiulets a la graderia pel canvi conservador de Rubi. El tècnic buscava tenir més múscul a la medul·lar i evitar la verticalitat dels visitants. Els nervis pujaven per l’espina dorsal dels jugadors de l’Espanyol, conscients que la final no es podia escapar. Minuts de tensió amb final feliç per a un Espanyol que va sumar els 3 punts i trencava la seva mala ratxa. El millor regal de Reis. Oxigen pur per a l’Espanyol i per a Rubi.