Tinc una barreja familiar. La meva mare és espanyola i el meu pare, colombià. He nascut allà però he viscut més anys aquí. És una barreja i n’estic orgullós. Les meves arrels són colombianes, és el país que em tira, però per educació i per temps que he estat aquí, Espanya és com casa meva. No em podria decantar per un o per l’altre. És com si em demanessis qui estimo més: el pare o la mare. Estic bé als dos llocs on tinc família. Tinc dues cases. Futbolísticament m’he format aquí i el reconeixement a Colòmbia m’ha arribat amb la selecció perquè no em coneixien.

Canvies de panorama, de país, de cultura, de tradicions… Colòmbia és un país diferent pel que fa a educació, tradicions, i el desenvolupament que té Espanya dins de la Comunitat Europea ofereix unes possibilitats econòmiques que Colòmbia no té. Allà hi ha una diferència social gran i contundent que marca el dia a dia. A Espanya no es nota gaire. Hi ha classe mitjana i això et permet arribar a més persones i sentir-te dins de la majoria. Jo soc d’aquí amb influència de les tradicions d’allà, però a casa porto el ritme de vida europeu.

El jugador llatí és un jugador alegre i una mica més obert, amb més bromes en el dia a dia, ens agrada la música... Tots els jugadors sud-americans som bastant semblants i això t’ajuda quan ve una persona d’aquell continent i et sent identificat amb la gent que està fora de casa seva i arriba a un club. Puc entendre millor els jugadors americans però també els espanyols perquè conec la cultura des de petit. Per a mi és més fàcil aclimatar-me dins d’un vestidor ja que he viscut dues formes de vida.

(Riu) Això ja ve de sèrie i n’estic molt orgullós. A casa hem parlat colombià des que vam venir a Espanya. Hi ha coses i paraules que has d’instal·lar al teu vocabulari perquè t’entenguin millor.

Sí, allà és més diferent però em vaig educar en un col·legi britànic i quan vaig anar cap allà vaig entendre moltes coses que m’explicaven a escola de la cultura anglesa. Per mi va ser molt fàcil arribar però els companys que eren més llatins i no tenien la facilitat de la llengua sí que és més complicada l’adaptació. Si no parles anglès tot costa més a la Premier. L’idioma, allà, és fonamental. Però a mi des del primer dia em van acollir molt bé i em vaig aclimatar bé.

Vaig arribar al Girona amb un projecte de quatre anys i estava feliç i content. Em sentia molt còmode treballant i tenia a l’abast totes les coses que necessita un futbolista. Desgraciadament, al final, el futbol són resultats i en aquesta última temporada no vam aconseguir mantenir el nivell suficient per tenir el premi de la permanència. Cadascú, en la seva carrera, té unes prioritats esportives, i en el meu cas era continuar a primera divisió. M’ha costat molt arribar fins aquí i volia competir al màxim nivell i continuar creixent. Els nostres camins amb el Girona s’han separat i ara estic a l’Espanyol.

Més que de fracàs prefereixo parlar de l’aprenentatge dins de les dificultats. A mi el fracàs m’agrada anomenar-lo d’una altra manera. El fracàs t’aporta moltes coses positives. Jo en rescato el fet de trobar-me en un club que m’ho va donar tot i que em va obrir les portes, retrobar-me amb la primera divisió i després d’uns anys de transició, després de la meva lesió, era important per a la meva carrera i em van donar totes les eines necessàries per ser feliç. A més, en l’àmbit esportiu vaig tenir continuïtat i vaig millorar i rendir a un nivell alt. A més, vaig tornar a la selecció. Vaig aprendre moltíssimes coses i em quedo amb això.

És complicat però el futbol són resultats i el problema l’atribueixo als resultats. Teníem un grup excel·lent i humanament cohesionat, un ambient de treball excel·lent, però els resultats no es van donar. Vam tenir fases de partit molt bones però no acabàvem de matar els partits i vam cometre errors evitables que ens van condemnar. Un club amb trajectòria, experiència i futbolistes més consolidats potser hauria gestionat millor aquestes situacions. Però a nosaltres, aquestes situacions menys favorables, no ens van deixar rendir, a nivell de resultats, com ho hauríem pogut fer. Al final, el futbol d’elit té molt poc marge per a l’error. Si acumules molts errors ho pagues car.

És una altra cara del futbol que forma part del futbol; lamentablement jo també hi vaig passar. No desitjo a ningú passar per aquest tràngol. És un tram molt dur i difícil. Una prova que has de superar a còpia de treball i constància. Estàs fora de la dinàmica de grup i et sents estrany. T’has de recuperar físicament i psicològicament.

Sí, trenques amb la teva rutina de jugar i entrenar-te, i entres en un món nou. A mi, després de la lesió, el millor que m’ha passat és gaudir dels petits moments. Gaudeixo més cada entrenament, soc feliç pel fet d’estar bé i ho valoro molt cada sessió. Estic molt identificat amb David i Piatti.

Sí, les vegades que parlem, la majoria, és sobre les seves lesions. És un tema molt recurrent quan estàs en aquesta situació i t’has de recolzar en els companys que et donen ànims. És un reforç psicològic important. Estem tenint experiències noves i encara els queda un camí per recórrer amb noves sensacions. Em quedo amb el millor d’aquest període. Crec que soc millor professional després de la lesió i valoro més les coses del dia a dia de l’ofici.

Estic gratament sorprès, m’he trobat una família molt unida i que es coneixen molt tots plegats. Jo, amb la comunicació que hi ha avui, demanes feedback amb la gent que coneix el club. Ja vaig compartir vestidor amb Diego López [al Sevilla] i l’expectativa que tenia era excel·lent perquè m’havien parlat molt bé d’aquest vestidor. Però, quan ho vius de primera mà, encara és millor. Ha estat molt fàcil instal·lar-me. Encara no tinc casa però ja em sento com a casa. Estic molt agraït a tothom començant pels veterans com pels joves per la seva il·lusió, que és contagiosa i per la identificació que tenen amb el club.

Sempre dic que el millor encara ha d’arribar. Indiscutiblement arribar a un grandíssim club que té unes expectatives molt grans i, òbviament, quan vaig estar a Sevilla, encara no estava consolidat en la plantilla, però en aquest moment, per l’experiència, sí que és un projecte molt important en la meva carrera i que m’arriba en la maduresa. El tren d’Europa l’hem d’agafar i aprofitar aquesta oportunitat. Possiblement és dels objectius més bonics que he tingut.

Sabem el que ens juguem. És una prèvia i tenim un gran treball a fer abans d’aconseguir el gran premi que perseguim tots: la fase de grups. Se’ns omple la boca poder arribar a la fase de grups i és el que volem. És rematar la gran feina que va fer aquest grup la temporada passada. Vull participar d’aquesta oportunitat però més que angoixa són ganes de posar la cirereta al pastís.

Es va donar la situació que s’acaba la temporada i has de començar a escollir el que vols. L’Espanyol va ser molt insistent i ho vaig veure clar. Vaig prioritzar l’aspecte esportiu ja que aquí puc continuar creixent com a jugador i mantenir una inèrcia a l’alça. L’Espanyol m’ha obert les portes d’un projecte molt bonic i seriós. Em van convèncer ràpidament i vaig apostar per ells.

Sí, amb Stuani fa molts anys que comparteixo vestidor, vam ser companys d’habitació en els tres clubs on vam estar [Racing de Santander, Girona i Boro]. Fa set anys que ens coneixem. La seva experiència i la valoració que fa sobre aquest club són immillorables. Ha viscut moments espectaculars aquí. Ell em va omplir d’arguments per saber que l’Espanyol és un gran lloc.

Les expectatives ja eren bones però, un cop aquí, es corrobora que és una realitat el que es viu dins del club. Saben cuidar el que tenen i els ha costat arribar a aquest estatus.

Una vegada surts de casa quan ets petit això ja no és tan important. Una ciutat com Barcelona, que ja coneixia, facilita les coses però no va ser determinant. Jo, en canvi, valoro més altres aspectes. He viscut en un poble de 10.000 habitants i en grans ciutats. Amb pluja i sol. Miro l’aspecte esportiu per damunt de tot.

No he tingut la sort i no segueixo gaire les lligues americanes pel canvi d’horari però tinc bones referències d’ell. Tot jugador d’allà té el somni de fer el salt a Europa. Ara ha de canviar el xip per jugar aquí. Fer el pas és complicat però s’ho ha guanyat. Arriba amb grans arguments futbolístics, per com treballa aquest club, i a complir les expectatives que ha creat.

És un tècnic que sap expressar molt bé i de bones maneres el seu missatge. Perfilar l’equip ho farà amb rapidesa, pel temps que té. A nosaltres, als centrals, primer ens demana que defensem. Això és el més important. Serem un equip molt agressiu i amb les idees molt clares a l’hora de pressionar. Això exigeix una rigidesa tàctica important, concentració màxima. Volem ser protagonistes amb la pilota i hem de ser exigents amb la construcció des del darrere. El central ha de ser un jugador més en aquest concepte de joc però prioritzant la defensa. Jugarem amb les línies molt juntes però amb equilibri i molta comunicació interna.

Quan vaig parlar per primera vegada amb ell ja vaig veure com és. És una persona transparent, exigent i passional. Això em genera il·lusió i confiança i ganes de treballar perquè estic segur que ens farà a tots millors professionals i que quan la seva idea es plasmi al camp ens portarà grans resultats.